dissabte, 29 d’agost del 2009

Dolomites IV: Vies Ferrades

El què caracteritza l’orografia de les Dolomites a la zona de Cortina d’Ampezzo és que la formen diversos grups de muntanyes enlloc de valls com als Pirineus. Per tenir una visió de cada gruppo cal enfilar-se al punt més alt possible i això només ho permeten les vies ferrades o difícils escalades de via llarga.

No acostumem a fer vies ferrades, ni tampoc és que siguin habituals al Pirineu, però a les Dolomites és una de les millors maneres de conèixer els seus cims més alts. Es podria considerar que les vies ferrades que vam fer són el què anomenaríem la “via normal” d’accés a cadascun dels objectius. Combinar vies ferrades i travesses és la manera de fer excursionisme en aquests colossals grups de muntanyes.

A les Dolomites molts itineraris de vies ferrades són l’herència dels recorreguts que els soldats dels bàndols italià i austríac van anar solcant en aquella roca durant la primera guerra mundial. Tot i que encara es troben restes de les antigues instal·lacions (i trobar-les és un dels al·licients de l’ascensió) les ferrades que hem fet estan totalment equipades amb cables i anclatges inoxidables, trams d’escales, passamans, claus... de manera que és una de les activitats més interessant, segura i practicada de la zona. És imprescindible dur dissipador, casc i molt recomanable dur uns guants adherents de pell per agafar-se al cable.

Ferrata Cesco Tomaselli a la punta Sud (Grupo Fanes)

És la via ferrada per la qual s’accedeix a la Punta Fanes Sud, al gruppo Fanes (2980m). Del coll de Falzarego s’agafa el funicular fins al refugi Lagazuoi (2752m) i d’allà un camí porta fins a l’inici de la ferrada. La via puja per la vessant sud de la torre de Fanes i baixa per la vessant nord, nord-est, mitjançant una volta que et retorna al coll de Falzarego. Tot plegat implica ben bé 4 o 5 hores.

Va ser la primera que vam fer tot i ser catalogada com a molt difícil i cal dir que la vam disfrutar molt. És molt aèria i les vistes de la vessant sud dels cims de la Tofana di Rozes són espectaculars.

Panoràmica del Grupo Fanes

Gemma a la ferrata Tomaselli

Ferrata Marino Bianchi a la punta del Mezzo (Grupo Cristalo)

El cim del Monte Cristallo (3221m) és el més alt de la zona i és inaccessible a peu o per via ferrada. La ferrada Marino Bianchi, però, dóna accés al Cristallo di Mezzo (3163m) i el panorama des del cim no té preu. Tot i ser de dificultat mitja és molt concorreguda i en èpoques estiuenques, degut a tenir un mateix itinerari per l’anada i la tornada, sol fer-s’hi una mica de cua.

Del coll Son Forca s’agafen unes cadires de l’estació d’esquí fins al refugi Son Forca (2215m), i d’allà cal prendre el funicular que puja fins al refugi Guido Lorenzi (2932m) instal·lat com un niu d’àguila a l’enforcadura Staunies. Us advertim que aquest funicular és antiquíssim, amb cabines per a només dues persones a les que t’hi has d’enfilar en marxa i que vam batejar com a “funicular tipus Tibidabo, del Tibidabo d’abans!”. Del refugi fins al cim i tornar hi ha ben bé 4 hores, potser més en funció de la gent.

Aquest any vam trobar més neu que l’anterior a tota la zona. Fins i tot, en una part desdoblada d’aquesta via ferrada, la neu havia colgat el cable que s’hi endinsava fins a desaparèixer, la qual cosa ens va obligar a desfer el camí i tornar pel mateix itinerari. Les vistes de la vessant nord del gruppo Cristallo només són accessibles des d’aquesta ferrada, val la pena.

Pol a la ferrata Marino Bianchi

Cim Cristalo i itinerari de la ferrata

Travessa al Sorapis i Ferrata Vandelli (Grupo Sorapis)

No vam trobar descripció de l’accés al cim del gruppo Sorapis (3205m) així que vam decidir fer una travessa. Del refugi Scotter (prop de San Vito di Cadore) un sender puja al bonic refugi San Marco (1823m). D’allà cal continuar fins a la Forcella Grande (2255m) on ens sorprèn la solitària Torre Sabbioni i la vessant sud del Sorapis. Cal continuar per l’Alta Via de les Dolomites núm. 243 fins al bivac E. Comicci fent un llarguíssim flanqueig de tota la vessant est del Sorapis. Del bivac endavant cal enfilar un fort desnivell que, tot girant, va buscar la vessant nord i ens deixa al peu de la via ferrada Vandelli, unes de les més difícils de la zona a 2300m aproximadament.

Vam fer la ferrada Vandelli en sentit descendent, fins al refugi Vandelli (1928m), des d’on es gaudeix de l’impressionant gelera i circ de la vessant nord del Sorapis així com del seu llac d’aigües nevoses de color blau claríssim (blu celestino): un espectacle que ens va deixar amb la boca oberta. Finalment, del refugi Vandelli cal baixar fins al Passo Tre Croci on hi ha parada d’autobús. Cal invertir-hi un mínim de 8 hores, però és una travessa increïble.

Panoràmica de la Torre Sabbioni

Cara nord del Grupo Sorapis

Gemma a l'Alta Via

Ferrata De Luca al Monte Paterno (Grupo Tre Cime)

Per acomiadar-nos de les ferrades vam escollir la zona de les Tre Cime di Lavaredo (tot un símbol del país) on la via ferrada De Luca al Monte Paterno ens havia de donar unes fantàstiques vistes sobre les Tre Cime. Malauradament, el mal temps i una espessa boira ens van fer la guitza pel què fa al panorama, però no ens van impedir fer la ferrada!

Del refugi Auronzo (2320m) on hi ha el pàrquing turístic de les Tre Cime es pren el camí que du primer al refugi Lavaredo (2344m), passa per la Forcella Lavaredo, i acaba al refugi Locatelli (2405m). Aquí cal prendre un sender que condueix a l’inici de la ferrada De Luca. La ferrada transcorre tot el Monte Paterno de nord a sud per la seva aresta, però per la part interior, a través d’un llarguíssim túnel sense il·luminació excavat pels soldats italians que puja fins a la cota 2520 i desemboca a la vessant est. Un cop per l’exterior es remunta per un tram de ferrada molt fàcil fins a la Forcella Camosci (2650m). És recomanable fer el cim del Monte Paterno (2744m) i, si la climatologia acompanya, les vistes sobre la vessant nord de les Tre Cime han de ser de postal. La baixada torna a coincidir amb algunes galeries i desemboca a la Forcella di Lavaredo, on trobem el camí de retorn.

Tre Cime sota la boira

Perfil de la ferrata de Luca

dimecres, 19 d’agost del 2009

Dolomites III: Escalada de via llarga

La majoria de les vies llargues que vam realitzar estan situades al grup Cinque Torri, un conjunt d'agulles caòtiques i laberíntiques on es barregen vies clàssiques i vies esportives. Hi ha itineraris de pocs llargs que permeten fer-ne dos en un dia. Cal tenir en compte que les vies clàssiques tenen la roca molt polida ja que es repeteixen des de fa molts anys (durant l'estiu, és fàcil que en un dia les pugin més de 4 cordades). És una zona de còmode accés, en funció de l'agulla a escalar es triguen entre 5 i 20 minuts a peu des del cotxe.

Cinque Torri

Via Coscia a la Torre Quarta Bassa (Grupo Cinque Torri)

Via de 40 metres, de 2 llargs (6a, 5+). Es fa el cim de la Torre Quarta Bassa i es baixa per la seva cara oest amb un rapel de 20 metres. Equipada amb parabolts, només cal portar cintes exprés. Bona via per tastar la roca i prendre contacte amb l'ambient.

Pol al peu de via

Pol al cim de la torre

Via Ignacio Dibona a la Torre del Barancio (Grupo Cinque Torri)

Via de 110 metres, de 5 llargs (4, 4+, 3+, 4, 4). Es fa el cim de la Torre del Barancio i es baixa per la seva cara sud amb dos rapels de 25 metres. Només estan equipades les reunions amb una anella de l'època original; esporàdicament es troba algun pitó. Imprescindible un joc de tascons, friends petits i bagues pels ponts de roca. Via molt estètica tant per la puajada com per la baixada. De fet vam decidir fer la via l'any passat quan vam veure els rapels volats d'una cordada que en baixava.

Itinerari de la via

Gemma iniciant el rappel de baixada

Via Myriam a la Torre Grande Cima Sud (Grupo Cinque Torri)

Via de 150 metres, de 6 llargs (5, 4, 2, 4+, 5, 4). És una via clàssica i, al llarg dels anys, multitud de material, pitons, anelles... s'han anat sumant a la via fins a provocar una certa confusió en l'itinerari. Imprescindible un joc de tascons, friends i bagues pels ponts de roca.

Itinerari de la via

Pol al L4

Intent a la via Dallago a la Ra Gusela (Grupo Nuvolau)

Diem intent perquè el dia escollit el fred ens en va treure tot just arribar a la primera reunió. De fet, això va ser una sort, perquè de baixada vam comprovar que ens havíem confós de via i no estàvem a la via correcta. D'aquí en vam treure una bona lliçó: necessitem un diccionari de termes d'alpinisme italià-català ja que no vam saber traduir la descripció de la guia italiana. Algú sap què vol dir clessidre, chiodo, gradoni, cengie, ghiaie...?

Ra Gusela

Pol al L1

dijous, 6 d’agost del 2009

Dolomites II: Escalada esportiva

Tot i que Cortina d'Ampezzo té la fama de no tenir grans zones d'escalada esportiva, cal reconèixer que té racons força aprofitables. Aquestes zones estan descrites a la guia Arrampicata sportiva a Cortina d'Ampezzo, de Roberto Casanova (un guia del Grupo Scoiattoli), de Cierre Edizioni, 2006. L'estiu passat vam visitar les zones d'esportiva de Cinque Torri i de la Crepe d'Oucera Alti; aquest any hem visitat les següents:

Son Pousés

Orientada al sud, amb 28 vies a 1600 m d'alçada. 20 minuts d'aproximació. Es caracteritza per una roca calcària i escalada d'slab. Si no sou uns apassionats de l'slab és una zona totalment a ometre. Es nota que l'slab no està de moda, ja que vam escalar sols tot el dia.

Pol a Capriccio, 6b



Crepe de Oucera Bassi

Orientada al nord-est, amb 82 vies a 1600 m d'alçada. 5 minuts d'aproximació. Roca dolomítica. És la millor zona que hem visitat: les vies són força llargues i molt ben equipades. L'escalada és molt variada, amb vies verticals i de desplom, algunes de bloc i d'altres de continuïtat. També cal dir que és de les més concorregudes i populars gràcies al seu fàcil accés, còmode peu de via i nombre d'itineraris. Ens va agradar tant que vam repetir.


Pol a Palle al balzo, 6b


San Bodo

Orientada al sud-oest, amb 51 vies a 1300 m d'alçada. 20 minuts d'aproximació. Roca dolomítica bastant trencadissa. És l'escola d'hivern de la zona gràcies a la seva alçada i orientació. Es veu que és força antiga i algunes vies tenen l'equipament vell. A més, la ressenya del llibre no s'adiu amb els noms pintats a la paret: moltes noves vies han anat apareixent i barrejant-se amb les clàssiques. Val la pena reservar-se aquesta escola per dies de molt fred, nosaltres hi vam patir força calor.

Pol a Ribes, 6b

diumenge, 2 d’agost del 2009

Dolomites I: Introducció

Durant la primera part de les vacances d'enguany, hem estat quinze dies a les Dolomites, allotjats a San Vito di Cadore (a 10 km de Cortina d'Ampezzo). Hem gaudit d'un temps boníssim per la zona (molt plujosa) amb l'excepció puntualíssima d'un parell de dies regulars. D'altra banda, és un lloc fresc, ideal per fugir de la calor de l'estiu.

És el segon cop que visitem aquesta zona, que ens encanta per la gran diversitat d'activitats que s'hi poden fer. Les parets dels diferents grups de muntanyes són impressionants, i els desnivells són tan precipitats que sempre es veuen els cims des dels fons de les valls. El paisatge és verdíssim i els seus boscos, de somni. A més, la manera de fer de la gent d'allà és semblant a la nostra, són molt amables i sempre ens han tractat molt bé; per no parlar de la gastronomia: ens hem atipat de gelats, dolços varis i focaccia típica de la zona.



Per anar explicant les diferents sortides ordenadament, les hem classificat segons el tipus d'activitat:

Escalada esportiva
Escalada de via llarga
Excursions i vies ferrades
Varis

Esperem que gaudiu dels reportatges tant com nosaltres ho hem fet vivint-los!