Roca Vertical

Vacances a Benasque II

2010-09-14T16:05:00.000+02:00

Acabem els posts dedicats a les vacances amb la segona part de les vacances que vam passar a Benasque.

EXCURSIONS I ASCENSIONS A 3000m

Tuc de Corones, Pic de Corones i Pic del Mig

A la Gemma li faltaven aquests cims a la seva llista de tresmils i ens feia il·lusió fer la cresta que surt del coll de Corones i arriba al Pic del Mig, al massís de la Maladeta.

Vam escollir pujar-hi per la vall de Vallibierna i els Ibons de Corones. Malgrat que va ser un dia molt fred i ventós, amb la boira gavatxa enganxada a la gelera de l’Aneto, la sort ens va acompanyar fins cadascun dels tres cims i ens va regalar vistes espectaculars en totes direccions.

Van ser més de 1.300 metres de desnivell, començant a les 6 de la matinada, que ens van fer tornar a sentir la força de la muntanya, la seva faceta de vegades despietada i inclement, i alhora el seu inexplicable magnetisme...

Ibón de Escarpinosa i vall de Batisiellas

Com a dia de descans vam decidir enfilar-nos per la Vall d’Estós cap als llacs de Batisiellas i arribar-nos a l’Ibón d’Escarpinosa. Es tracta d’una senzillíssima excursió molt recomanable per a tots els públics. Amb només 700 metres de desnivell s’arriba als preciosos ibons d’Escarpinosa, sota l’atenta mirada de les agulles de Perramón.

No vaig poder resistir-me a fer-hi una remullada! ;D

Tossa de Remuñe, Pic Rabadà i Pic Navarro

Ens atreia molt recórrer la Vall de Remuñe i arribar-nos fins a aquests tresmils que també teníem pendents. Força tortuosa i tancada, la vall ens va anar portant fins a la Portella de Remuñe i d’allà, flanquejant per sobre del preciós estany gelat de Lliterola, fins a la Tossa de Remuñe.

Un cop enfilats al Pic Rabadà, vam haver de pensar-nos-ho dues vegades abans de recórrer l’esmolada cresta fins al Pic Navarro, però anant amb molt de compte el trajecte va ser d’allò més agraït. Tres cims amb molt de caràcter, fantàstiques vistes sobre el majestuós Perdiguero cap una banda i cap els esmolats cims del Malpàs i el Boum cap a l’altra banda... visca el Pirineu!

En resum, Benasque ens ha agradat tant, i té tantíssimes possibilitats pel què fa a excursions i escalada, que hi tornarem l’any vinent, ben segur! A més, sempre es posa bé una cerveseta en alguna de les seves terrasses i tastar alguna de les seves especialitats gastronòmiques. Aquest cop no ens vam poder resistir a la fantàstica Trenza de Almudévar... si mai hi aneu, tasteu-la!

I una curisoitat: us heu fixat mai com són les senyals de trànsit a la vall de Benasque? je je je.... aquí en teniu una mostra:

Vacances a Benasque I

2010-09-08T16:27:00.009+02:00

Cada estiu passem uns dies al Pirineu... no hi ha volta de full: és casa nostra i no deixarà mai de sorprendre’ns i enamorar-nos...

Enguany hem estat ben bé deu dies a Benasque. Feia temps que no hi anàvem i ens venia molt de gust; a més, hi havia alguns projectes per dur a terme...

Comencem el post parlant d'escalada, en el proper ja explicarem les excursions ;)

ESCALADA ESPORTIVA

Ens ha sorprès la quantitat de zones d’esportiva que hi ha als voltants de Benasque! Totes molt aprofitables i amb gran quantitat de vies; la majoria orientades al sud, de manera que a l’estiu o s’hi va molt d’hora o més aviat tard... però al ser alta muntanya hem aprofitat moltíssim malgrat la calor.

Recomanem sobretot les guies d’escalada Guia de escalada deportiva de Benasque y alrededores, de Alex Portillo i també la de Escaladas junto al Ésera 2, de Luis Alfonso.

Aigües Pases

Ens va agradar moltíssim! Tot i tractar-se de roca d’esquist les vies són molt boniques, llargues i contínues... Hi ha poquíssima aproximació, i es troba quasi al capdemunt de la carretera que acaba a la vall de Remuñe. Vam tastar quasi totes les vies de l’esquerra. Un sector per repetir!

Sahún

Molt a la vora de Benasque amb el cotxe, es tracta d’una paret orientada al Sud-est, amb dos o tres sectors en el que havia estat una pedrera. La roca és calcari, i també alguns trossos de xorreres. Recomanem la via Columna Durruti 6c+, la millor via esportiva de la vall segons el propi Alex Portillo...

Sesué

Ens va dur a aquest sector la seva orientació Oest (ombra al matí) i el fet que volíem fer una mica de descans... Ens vam trobar que de seguida ens va atrapar el sol i que les vies van resultar força explosives, algunes, i bastant sobades, les altres... El fet que es trobi just damunt la carretera antiga que pujava a Benasque (aproximació zero) ha contribuït a que el marbre d’aquesta paret s’hagi polit tant. Cal dir però que s’han obert noves vies al sector de la dreta, de les quals no teníem la graduació i que fan molt bona pinta.

VIA LLARGA

Ampriu, via ETPCP (110m, 6c)

Just el primer dia de ser a Benasque ja vam decidir atacar la via llarga a la zona dels Amprius, prop de Cerler, on havíem vist algunes vies de diversos llargs equipades totalment amb parabolts.

En realitat volíem fer la via Estalentao però l’aproximació va resultar força complicada, gens evident i ens vam equivocar. Vam trobar una bonica placa de granit amb un parell de vies equipades amb força parabolts i vam suposar que anàvem bé.

Després d’uns llargs per plaques força fines i una de les diagonals en adherència més espectaculars on ens hàgim posat vam descobrir que havíem fet la famosa via ETPCP, amb un pas de 6c! Va ser molt apassionant i us la recomanem a tots! Us posem aquí la ressenya d’en Luichy:

Vacances als Pics d’Europa II

2010-08-25T17:01:00.009+02:00

Continuem amb la narració de la segona part de les vacances als Pics d’Europa. Després de les escalades, ara és el torn d’explicar les caminades, la costa i el turisme que vam fer.

CAMINADES

Pico de Camburero

Fruit de la improvisació, ja que dúiem la intenció de travessar en cotxe una pista que finalment va resultar intransitable per anar a fer uns altres cims, l’ascens al Camburero (just al costat del Peña Castil) no va resultar debades. Aquest cim té una vista impressionant de la cara est del Naranjo de Bulnes i dels cims que li queden a l’oest com ara el Neverón de Urriellu, el Torre Cerredo... 1200 metres de desnivell sense treva, però sense perdre passada: puja de cop!

Pico Cotalbo

Aquest va resultar un cim còmode però força llarg de fer ja que s’hi accedeix des del llac d’Enol, al final de tot de la carretera que passa pel santuari de Covadonga. Com que existeix un servei d’autobusos entre Cangas de Onís i l’esmentat llac no vam haver ni d’agafar el cotxe. El Pico Cotalbo és recomanable per les bones vistes que té d’altres cims del massís occidental dels Pics d’Europa: el Requexón, el Pico Santa Maria... a més, el camí segueix un sender de gran recorregut que passa pel refugi de Vegarredonda, molt ben transitat i retolat, de forma que no hi ha pèrdua possible (a excepció de la boira...).

Valle del río Dobra

Si teniu un dia de descans i amb previsió de força calor us recomanem agafar la tovalloa i pujar per la riba del riu Dobra (a 10 minuts de Cangas de Onís). És un itinerari molt transitat, però el vam trobar bonic i sobretot refrescant: el gorg que es troba al final dels primers 40 minuts premia l’esforç!

LA COSTA

Un dels aspectes més màgics que té per nosaltres la costa d’Astúries és que l’herba dels prats arriba fins al mar. Com a persones avesades a la Mediterrània, aquest és un espectacle si més no, sorprenent.

Toranda i Torimbia

Una escapadeta a la platja ens va portar a les platges de Toranda, primer, i Torimbia, després. Toranda és força visitada i molt familiar, però està ubicada enmig de prats verds. Torimbia és just al costat, però per arribar-hi cal fer-ho a peu per una pista ben llarga, de més de mig quilòmetre. És un lloc paradisíac, amb un fons d’arena blanca que s’endinsa al mar de forma lenta i progressiva.

TURISME

No vam fer molt turisme convencional. Com és lògic vam recórrer Cangas de Onís amunt i avall força vegades. Heu de llegir aquest post sobre els dolços típics, que no té desperdici. I espectaculars les sidres que ens vam prendre mentre ens refèiem de les escalades, je je je...

Però sí que ens vam acostar fins a Ribadesella. Enguany se celebrava el 74è descens internacional del riu Sella i us podem assegurar que és un esdeveniment que sobrepassa el fet merament esportiu: milers de persones acampen a les vores del riu des d’Arriondas fins a Ribadesella seguint la cursa. Al poblet costaner de Ribadesella les festes, amb entrega de premis i actuacions musicals, duren ben bé 4 o 5 dies, i s’hi aplega el jovent de mig Astúries. Ribadesella té, a més una platja preciosa, una mena de San Sebastián en petit, que és una perla.

Finalment, durant el viatge de tornada vam fer parada a Bilbao, amb visita inclosa al Guggenheim i dinar al restaurant del propi museu.

I ara... la segona part de les vacances, al Pirineu! Ja us explicarem...

Vacances als Pics d’Europa I

2010-08-15T18:30:00.009+02:00

Aquest estiu hem decidit repetir a Astúries, concretament als Pics d’Europa. Hem estat al bonic poblet de Cangas de Onís que ens va semblar un magnífic camp base per apropar-nos a la majoria d’indrets que volíem visitar. Tot i així hem vist molt convenient de fer una estada a la banda de Lleó dels Pics d’Europa ja que els accessos d’aquella banda queden força distants des de Cangas... un altre estiu serà!

ESCALADA ESPORTIVA

Evidentment, tenint en compte la gran quantitat de roca calcària de tots els Pics d’Europa, hi ha força escoles d’esportiva. Malgrat la tradició escaladora dels locals i l’alt nombre d’escaladors provinents de tot arreu, trobem a faltar una guia d’escalada que ressenyi les escoles de la zona. Per sort, la gran amabilitat de l’escalador local Juanra i una recerca prèvia des de casa, ens va ajudar a trobar-les. Les que vam visitar van ser:

Següenco

Següenco, a només a uns minuts de Cangas de Onís, és una paret orientada al Sud Oest, amb tres sectors enmig de valls profundes i poblets mig penjats de prats amb desnivells increïbles. Vam estar al sector Picon, on destaquem les vies Vuelo estratosférico, 6c i Picon, 6c+, amb una entrada molt desplomada.

Poo de Cabrales

Sens dubte és l’escola més destacable de la zona. Es troba a uns 30 minuts de Cangas, just abans del conegut poble d’Arenas de Cabrales. Amb dos sectors, el de abajo i el de arriba, té gran diversitat de graus tot i que el grau baix és gairebé inexistent i força dur. Cal dir que és molt espectacular la gran quantitat de “xorreres” amb parets desplomades. Un petit Kalimnos en ple Astúries.
Aquest dia vam tenir la sort d’anar amb el grup d’amics del Juanra, que ens van fer de guies i aconsellar les vies més guapes. Aquí destacaríem el 7a Infiltrados encadenat per la Gemma.

Carbes

Carbes és a uns 20 minuts de Cangas de Onís, en un poblet prop de la vall del Sella. Aquí hi vam trobar la típica paret de calcari, amb forats i els típics canalizos de la zona. Destaquem un parell de vies ben guapes al sector principal, uns magnífics 6b+ i 6c verticals i amb un desplom al final de la via: Diente de tiburon i A broca no macho. Tot i així, els altres sectors són poc visitats i algunes parets fins i tot s’han omplert de vegetació: una llàstima.

La Forcada

La Forcada és un turonet de roca aïllat, amb la típica forma d’enforcadura, molt a prop de la vila d’Arriondas, on comença el famosíssim “Descenso del Sella”. Tot i que té moltes possibilitats vam concloure que s’hi havien obert poques vies i que alguns subsectors estan una mica abandonats. Un dels sector més recomanables és el sector Cercau, amb vies desplomades de bons forats.

ESCALADA DE VIA LLARGA

Peña de Fresnidiello, via Separación real

Vam tenir alguns dies de pluja precisament quan volíem atacar alguna via al Naranjo de Bulnes...

Tot i això, volem recomanar-vos el Fresnidiello, un impactant monòlit prop del poblet de Sotres, que ha estat reequipat i que disposa de parabolts nous de trinca en els passos més compromesos.
Allà vam poder disfrutar de la via Separación real, de 300m de longitud, 6a. Una veritable aventura! Molt recomanable per al qui no agrada massa el terreny d’aventura però sí la via llarga.

Ens va quedar pendent, també per mal temps, la via Soldados de fortuna del Cueto Pampín, just al costat de la Peña Fresnidiello... un altre cop serà!

Resum d’escalades d’estiu

2010-08-12T10:29:00.007+02:00

Ja hem tornat dels Pics d’Europa i encara tenim pendent explicar algunes de les sortides que vam fer abans de les vacances, a Os de Balaguer, al Prohibitiu de Montserrat i a Collsuspina.

Os de Balaguer

Repetim visita en aquesta escola d’escalada que ens encanta sobretot perquè et fa pujar la moral. Els graus de les vies són generosos, cosa que em permet encadenar a vista tot el que provo, fins i tot un 7a!

Aquí s’estrena en l’escalada una amiga de Castellterçol, la Xènia, que esperem que s’animi a venir més sovint ;)

Prohibitiu

Aquest és un sector secretivo a prop del Monestir de Santa Cecília a Montserrat, amb les ressenyes escrites a peu de via i últimament difoses a Internet. Com que té ombra tota la tarda i les vies són dures, és un sector força concorregut últimament. En general, m’emporto molt bona impressió del sector, tot i que aquí passa el què és freqüent a llocs així: les vies fàcils de 6a són lletges i molt dures pel grau, en canvi, a partir del 6c les vies són guapes i molt xules. Jo segur que repeteixo ;)

Collsuspina

Primera visita a aquest antic sector també anomenat Petit Frankenjura. Segurament el tipus d’escalada amb vies curtes i de bloc és un dels motius que ha fet que triguéssim tant a visitar aquest sector. Però com que està a l’ombra i a l’estiu aquests sectors van molt buscats, ens decidim a provar sort. Efectivament, la fama del sector és merescuda: les vies són curtes, de bloc i amb el grau molt dur. Pots sumar tranquil·lament entre ½ i 1 grau a totes les vies de la ressenya. En Pere n’ha fet una bona crònica aquí.

Andorra un altre cop

2010-07-16T09:08:00.007+02:00

Va aparèixer l’oportunitat de fer un cap de setmana llarg per Sant Joan i vam escollir Andorra un altre cop. Que bé que hi estem!

Després de la nostra estada de l’estiu passat, ja sabíem més o menys per on anar a treure el nas... Va fer molt bon temps, sobretot tenint en compte que la setmana següent a Sabadell començaria una època de calor absoluta...

Escalada al Solà d’Enclar

Com dèiem, ja havíem estat en aquesta zona l’anterior vegada, però està clar que és la zona més gran i amb més diversitat de vies. Aquest cop vam enfilar-nos al sector Bigabloc el primer dia i al sector Cementiri el segon.

Com a resum podem dir que es tracta d’escalades de grau bastant dur, en paret de granit... i ja sabeu què vol dir això: molta adherència combinada amb passos explosius. Us recomanem la via Llops mansos, un 6a+ dels que s’ho valen.

El Casamanya

Aquest cim és dels que en el nostre ambient s’anomenen un “cim de vaques”, sobretot perquè no és molt llarg de fer, ni arriba molt amunt... i per culpa d’això sol ser un d’aquells cims als què la gent no hi va. Doncs es perden la millor vista de les valls d’Andorra!

Està situat al bell mig del país i ens ofereix, des de 2.700 metres d’alçada, unes vistes increïbles en totes direccions. S’identifiquen tots els cims del voltant, miris cap on miris. Val la pena dedicar-hi un matí. El camí surt des del coll d’Ordino i amb unes 2 hores ja ets dalt.

Vies Ferrades

Doncs sí, a Andorra s’hi troba de tot. És un autèntic recurs pels qui ens agrada el turisme esportiu o el turisme de muntanya. Com que l’any passat vam fer moltes ferrades a les Dolomites ens picava la curiosistat. A més, com que som escaladors, si no són de “grau difícil” ens semblen massa fàcils... de manera que vam escollir la via Racons, la més difícil de la zona del Roc del Quer, a Canillo.

A la via s’hi accedeix per unes escaletes a la carretera entre Canillo i el restaurant Racons (on es deixa el cotxe), direcció Encamp. Totes les instal·lacions i accessos estan retolats d’aquesta primavera, no hi ha pèrdua.

Vam dedicar ben bé una horeta a fer els 200m de la via, i és cert que, sobretot en l’últim tram, on hi ha un desplom impressionant, la confiança en l’equipament de la ferrata ha de ser total i es poden viure les sensacions pròpies d’aquesta modalitat
Un cop iniciat el descens pel camí hi ha l’opció d’enllaçar amb la ferrata Canal del Grau, potser la més famosa de la zona. Si aneu bé de temps us recomanem que les enllaceu. Aquesta ferrata és molt entretinguda sobretot pels dos ponts que s’han de creuar, un de normal i un altre de tibetà. No és massa llarga i potser una mica més fàcil que la Racons. Acaba uns metres més amunt del mateix camí d’origen, on agafem el descens cap a la Canal del Grau, que acaba a les escaletes de la carretera per on hem arribat. Molt recomanables totes dues.

En resum, Andorra va tornar a acollir-nos amb tot el luxe que la caracteritza i fins i tot vam aprofitar les rebaixes d’un outlet de roba d’esport per firar-nos!

Escalades de primavera

2010-06-30T17:54:00.007+02:00

Sí, ja sé que ha començat l’estiu... però precisament per això ja és hora que faci el resum de sortides d’aquesta primavera. Per sort, el Pere torna a tenir el blog en actiu, de manera que serà més fàcil, je je je... A part de les escalades a Montserrat que ja vaig explicar a l’últim post i algunes visites a Gelida i a la Font Soleia que poca cosa aporten de nou, aquests mesos de maig i juny hem fet algunes escalades i descobertes interessants.

Zurita

Quedem amb el Pere, la Nesa, l’Òscar i jo per anar de descoberta a un sector que hem conegut gràcies al blog La noche del Loro, un poble de la Franja anomenat Zurita. Tot i que és lluny, la zona pinta bé i creiem que es mereix una visita. Efectivament, es tracta d’una escola petita molt tranquil·la, amb itineraris atractius que compensen la quilometrada. Podeu llegir la piada del Pere aquí.

Siurana

Siurana és una escola que em crea contradicció, té una fama que no acabo d’entendre segurament perquè no tinc el grau necessari per gaudir-la com es mereix. Per això, sempre que proposen anar-hi arrufo el nas... i a partir d’ara encara més: una mala caiguda provant a vista un 7a+ fa que durant un parell de setmanes em senti com si m’haguessin estomacat de valent! Vam anar-hi amb el Pere, la Nesa, la Carlota, el Pol i jo, llàstima que el Pere no va fer piada d’aquest dia, je je je...

Margalef

Aprofitant la festa de la 2a Pasqua ens arribem fins al Monstant, on escalem un parell de dies a Margalef amb la colla de l’Òskar i un dia a l’Arbolí amb la colla de sempre. Margalef és una escola de moda en constant creixement. Els companys d’escalada estan molt forts, de manera que ens dediquem a provar unes quantes vies dures (pel meu grau) als sectors Chorreres i ca la Marta. La roca és la típica de Margalef, un conglomerat recobert de calcari que m’encanta.

Arbolí

Aprofitem un dels tres dies de festa per visitar el sector el Falcó, un dels més potents d’Arbolí i que no coneixem. Les vies són dures, llargues i amb un calcari un pèl sobat, de manera que ens fan tibar de valent. Encara arrossego les conseqüències de la caiguda a Siurana, però tot i així marxem prou satisfets... En aquesta ocasió coincidim altre cop amb el Pere, la Nesa, l’Òscar de València, l’Òscar de Canàries, el Pol i jo. En podeu llegir la piada aquí.

Balcó del Malpas

Finalment, tornem a anar de descoberta, una de les grans aficions del Pere. Aquest cop es tracta d’un sector al costat del Malpàs de Travil poc divulgat però que també pinta bé, sobretot per l’entorn paradisíac del Berguedà on està situat. Tot i que la roca no és de gaire bona qualitat, gaudim d’una bona jornada d’escalada i acabem ben rendits amb els intents a un 7a que ens fa suar la cansalada. Altre cop en podeu llegir una piada molt detallada aquí.

Uf... gairebé gairebé ja ens hem posat al dia!

Tres escalades a Collbató

2010-05-18T15:17:00.006+02:00

Tenim tantes escalades pendents per explicar que l’única manera de posar-nos al dia serà explicant-les de tres en tres, je je je... Avui toca ajuntar les últimes tres visites que hem fet a Collbató des de Setmana Santa:

Totxos CAM Nou Barris

Tot i que la primera intenció és anar als Graus, una badada agafant el camí ens porta a aquest altre sector. Ja que som aquí, decidim quedar-nos i ens dediquem a fer totes les vies del totxo de l’Estel i del sector Pellroja. La colla és la de sempre, excepte en Pere que té feina estudiant: la Nesa, la Carlota, l’Òscar de València, el Pol i jo. Acabem ben satisfets i amb la sensació d’haver tret el màxim rendiment a les noves vies d’aquestes agulles tan disperses.

El Llençol

Dues setmanes més tard repetim visita a Collbató. Aquest cop som més colla ja que s’afegeixen el Josep, l’Oriol i el Xavi. Escalfem als 6a’s fàcils i de seguida ens posem als 6c i 6c+ del sector, amb una recomanació especial per la via 19 i la via al costat de Marsupilamix, que són ben representatives del sector: una entrada de bloc explosiva i una resta de via de continuïtat que et fa escalar concentrat fins a la reunió.

Els Graus

Aprofitant que el dilluns de la Salut tenim festa a Sabadell, amb en Pol ens dirigim directament als Graus, un sector que els diumenges està massificat però que esperem que sent dilluns estigui tranquil. Efectivament, passem tot un dia escalant als Graus sense veure ningú, increïble! La nostra intenció és fer les quatre vies del sector Beat (de la 25 a la 28), però quan arribem a peu de via ens adonem que les dues vies de l’esquerra són de 35m i hem agafat la corda de 60... quina ràbia, avui que estem sols! En fi... ens dediquem a les dues de la dreta que són de 30m i als totxos del cinquantenari, que també estan molt bé.

Dues visites a la Serra de Prades: Arbolí i la Mussara

2010-04-28T22:27:00.006+02:00

Buscant el bon temps i descobrint nous sectors, hem anat dos caps de setmana seguits a la Serra de Prades, concretament a Arbolí i a la Mussara.

Arbolí

Poca cosa puc afegir a la crònica exhaustiva que n’ha fet el Pere, de manera que em dedicaré a posar fotos, que érem tanta colla que si vull que surti tothom n’hauré de posar moltes, je je je...

En aquesta ocasió vam coincidir amb el Pere, la Nesa, la Carlota, l’Oscar, l’Oskar, la Núria, el Marcel, en Pol i jo. Vam estar escalant al sector el Cremat, petit però suficient per a passar-hi tot un dia entretinguts, sobretot si ens movem entre el 6a i el 6c. Tot i una interrupció per la pluja al migdia, que ens va permetre degustar unes braves al bar del poble, vam escalar força i entre tots vam fer la majoria de vies del sector.

Seqüència de l'Oskar a El budell, 6c+
Seqüència del Pere a El budell, 6c+
Oskar i Gemma a La poma de Newton, 6c+
Nesa a Marina, 6b i Marcel a Mulata de la havana, 6b
Carlota a Anorexia, 6a i Pol a Xicarro xarxot, 6a+

La Mussara

Després de passar per Siurana, fer un cafè al refugi de la Mussara i perdre’ns anant de descoberta de nous sectors, vam acabar espetegant al Soterrani, garantia final per gaudir d’una bona escalada. Sort que ara el dia es llarg i vam poder aprofitar...

La colla aventurera era la clàssica dels últims cops: el Pere, la Nesa, la Carlota, l’Oscar, en Pol i jo. Com que aquest sector ja el coneixem, ens vam dedicar a fer algunes de les vies que encara hi tenim pendents, la majoria amb entrades dures de bloc i finals de finura agònica. Encara hi tenim molta feina a fer!

Colla al refugi de la Mussara
Pere a L'alhaja, 6c i Nesa a Rhinolopus de terra dura, 6a

Setmana Santa a Eivissa

2010-04-04T08:50:00.002+02:00

Aprofitant les vacances de Setmana Santa hem passat uns quants dies a Eivissa amb l’estil de viatge que ens agrada: combinar l’escalada amb el turisme i la gastronomia dolça del país que visitem.

Anteriorment ja havíem estat a Mallorca i Menorca i ens faltava visitar Eivissa. Hem tingut molta sort ja que el temps ens ha acompanyat i, després d’un hivern força plujós, l’illa estava verda i preciosa. A més, com que hi hem estat els primers dies de la Setmana Santa, encara no hi havia l’allau de turistes propis d’aquests dies.

Hem quedat encisats pels prats verds carregats de flors, pels turons boscosos de pinedes frondoses i pels camps de figueres, ametllers i vinyes. Ens ha agradat l’arquitectura rural, senzilla, de línies rectes i figures cúbiques, tot emblanquinat i polit fins a l’últim racó. La vila d’Eivissa també ens ha agradat molt, no ens esperàvem que el Dalt Vila medieval fos tan bonic i amb tant d’encant. També hem gaudit del paisatge marítim de l’illa, tot i que no ens hem pogut banyar. I evidentment hem complert amb els punts de visita obligada com són el Cafè del Mar i algun Mercat Hippy dels diversos que té l’illa.

Aquí teniu una mostra fotgràfica del què han estat les vacances:

Pel què fa a la gastronomia dolça, qui en vulgui llegir els detalls ho pot fer a la Cuina de casa.

Anem a parlar del què toca aquí, és a dir, de parets, roques i escalda. Tot i que en un principi pot sorprendre, Eivissa compta amb algunes escoles d’escalada prou recomanables, tant d’esportiva com de via llarga. La majoria es troben a la zona nord de l’illa i orientades al nord, de manera que escollint bé la zona es pot escalar tot l’any. Nosaltres concretament hem visitat quatre escoles: el Buda, Sol i sombra, les Egagropilas i Santa Agnès. Totes estan ressenyades a la guia Ibiza de David Munilla de ediciones Desnivel del 2009.

Sol y sombra:

És una escola petita i d’interès local però que es mereix una visita. Les dues orientacions permeten jugar amb el sol i l’ombra tant a l’hivern com a l’estiu, buscant el que interessi més per l’època. Vam escalar al sector sombra, una franja rocosa orientada a l’oest amb vistes al mar. La roca és calcària però amb diferents morfologies. Hi trobem una vintena de vies amb diverses llargàries i un equipament irregular: algunes vies amb químics, d’altres amb parabolts nous de trinca i d’altres ben rovellats. Per accedir-hi cal despenjar-se per una corda sobre una placa ajaguda d’uns vint metres una mica delicada.

Egagrópilas Tree:

Es tracta d’uns dels primers sectors de l’illa i, tot i que hi ha una aproximació de més de mitja hora, la seva orientació sud-est i la diversitat de vies fan que valgui la pena acostar-s’hi. Té tres subsectors, ben diferents: Pinototxo, Can Sulaietas i Ses Plakes, amb més de 45 vies. Hi predomina l’escalada tècnica i de desplom, amb xorreres i fissures, exceptuant el sector Plakes. L’equipament també és força irregular, però l’entorn és d’una bellesa feréstega que fa respecte.

Santa Agnès:

L’orientació nord-oest i un dia força ventós van fer que la nostra visita a Santa Agnès no ens permetés escalar a l’ombra. De totes formes, l’aproximació al sector Despiste és molt còmode, i la vintena de vies feien molt bona cara. Hi haurem de tornar! Les vistes al mar i la posta de sol han de ser espectaculars més de cara a l’estiu.
Aquí vam tenir la casualitat de coincidir amb la Raquel i família, una blogaire amb qui tenim amics comuns però que fins ara no coneixíem... que petit que és el món! A veure si el proper cop podem compartir algunes escalades junts, eh? ;)

El Buda:

Sense cap mena de dubta és la millor zona d’escalada d’Eivissa. També és una de les més antigues i tant la qualitat de la roca, de calcari gris i franges taronges, com la gran quantitat i diversitat de vies la fan de visita indispensable. Vam escalar concretament al vessant sud-est, als subsectors Colorado, Cuevas i Pueblos Oprimidos. Vies de fins a 30 metres, algunes amb trams espectaculars, ens van fer gaudir d’allò més. Les vistes cap a la Punta Llentrisca, l’ambient d’alçada, Formentera a l’horitzó i les sargantanes verdes i blaves són també un marc ideal a aquest sector al qual s’arriba en escassos 10 minuts. És un sector tant recomanable que hi vam escalar en dues ocasions.

Han estat unes petites vacances fantàstiques!

Malanyeu

2010-03-12T11:34:00.008+01:00

La previsió era de malt temps pel diumenge i bon temps pel dissabte; no teníem clar cap on anar quan vam rebre l'SMS d’en Josep “aquí a Malanyeu hi fa sol” així que... cap al Berguedà falta gent! Vam coincidir amb la Carlota, el Pere i la Nesa, el Josep, el Martí, la Laura, l’Oriol i una bona pila d’amics...

Panoràmica des de Malanyeu
En les hores de més sol vam poder escalar en samarreta, i ningú de nosaltres podia imaginar que el dilluns (tot just l’endemà passat) cauria una de les nevades més generalitzades dels últims anys!

La nevada des del balcó de casa
Vam enfilar-nos a la majoria de vies de l’esquerra del sector Taules de la Llei. Són unes bones vies entre 6a i 6c+, llargues, de continuïtat, i algunes tenen un petit sostre cap al final de la via que dóna molt de joc. Un calcari excel·lent tot i que en les vies més repetides es comencen a notar sobats els cantos més obligats. Ben aviat vam quedar amb els avantbraços com botifarrots... També es van provar algunes vies de la dreta del sector, tot i que amb la dificultat i el fred del vespre es van fer pregar força.

Josep i Nesa a Bongomaniac, 6b
Gemma a Carnestoltes, 6c
Carlota a Peligrosa Maria, 6a
El més novedós van ser les ulleres noves d’en Pere, expressament dissenyades per tal que l’assegurador de l’escalador no hagi d’estar mirant enlaire! Molt enginyoses! Ens les vam emprovar tots i val a dir que van súper bé, sobretot si et fa mal el clatell!

Per tots els qui no la coneixeu, es tracta d’una zona molt bonica, des d’on hi ha una magnífica vista del Pedraforca. El sector es troba en un entorn privilegiat, que cal visitar algun dia i també mantenir en perfectes condicions; es passa per dins d’una finca privada i cal seguir el camí que la voreja, per la dreta, just abans d’arribar a la casa.

La sorpresa, aquesta vegada, va ser veure el festival de “records orgànics” que un ramat de vaques ens havia deixat durant tot el camí d’aproximació i fins al peu de via! Encara no ens hi havíem trobat mai, a Malanyeu! ...part del seu encant, sens dubte!

Esquiada familiar carnavalera

2010-03-05T16:46:00.004+01:00

Les meves nebodes Aina i Olga estan aprenent a esquiar. Van començar la temporada passada i aquest any han millorat tant que ja baixen bé per pistes blaves i verdes. Com que la resta de family també esquia o surfeja, ens va fer il·lusió organitzar una esquiada familiar amb les tres generacions de casa, des de la més petita fins la més gran.

I dit i fet: el diumenge de Carnestoltes vam passar un dia fantàstic esquiant tots junts a Eina, unes pistes d’esquí de la Cerdanya francesa molt familiars i acollidores. Ens va agradar tant la trobada que ja hem decidit instaurar-la cada any. Això sí, per l’any que ve proposo un repte familiar: baixar junts una pista vermella tots disfressats. Us atrevireu?

Visca l’esquiada familiar carnavalera!

D'aniversari a Can Placa

2010-02-24T17:47:00.004+01:00

Dissabte passat vam quedar amb la colla de l’Òskar per escalar i celebrar, de passada, l’aniversari de la Marta. La convocatòria era a Berga, concretament al sector can Placa de Rasos de Peguera.

Tot i la boira enganxada a Berga, la zona d’escalada quedava per sobre i vam poder gaudir d’un sol fantàstic durant tot el dia. Això sí, amb la neu a peu de via el fred va ser ben viu...

El sector és relativament nou, dels últims sectors esportius equipats al Berguedà, i això provoca que encara hi hagi força caiguda de pedres. La roca és el típic calcari poc adherent de la zona, i cal una escalada tècnica de fissures amb preses laterals. Les vies es mouen entre el 6a i el 7c però el grau encara balla una mica. En total, hi ha una vintena de vies que donen per un parell de dies d’escalada molt complets. La zona és tan nova que no surt a la guia de Berga però en podeu trobar les ressenyes aquí.

Marta i Òskar a Yupi, 6a
Jesus a Els plans de Santa Maria, 6c i Òskar a Kortez the Killer, 6c
Al final ens vam reunir sis de colla: l’Òskar, la Marta, la Bàrbara, el Jesús, en Pol i jo. Vam passar un dia entranyable escalant a tope i gaudint de la vida social ja que feia temps que no ens vèiem amb aquests amics. Després de la jornada, la festa d’aniversari va continuar a Berga, i em consta que es va menjar un pastís d’aniversari boníssim. Vull la recepta!!!

Gaudint del sol a la Mussara

2010-02-16T16:46:00.007+01:00

Diumenge de la setmana passada va fer el primer dia de sol de tot l’hivern. Davant la previsió de bon temps, vam decidir aprofitar bé el dia i anar a escalar una mica més lluny de l’habitual, a la Serra de Prades.

Juntament amb el Pere, la Nesa, en Pol i jo ens vam dirigir a Lo Soterrani, un dels sectors més concorreguts de la Mussara i dels primers que vam descobrir quan començàvem a fer esportiva: bona roca, bones vistes, bon peu de via, vies llargues, escalada variada... una zona que ens encanta! I amb el solet que va fer vam treure el ventre de pena, que després de tants dies seguits de fred ja ens començava a fallar la motivació.

Nesa a No me bellostes la cuca, 6a i Pere a Capitan Pedales, 6c
Pol a No me bellostes la cuca, 6a i Pere a Capitan Pedales, 6c
Alguna via té la primera xapa una mica amunt, però per sort en Pere portava la seva última adquisició, una canya per xapar el primer parabolt que ens va anar la mar de bé ;)

Pere amb la canya i Pere a Elegosentrik, 6a+
Personalment em va fer molt il·lusió poder fer la via Todo tiene su fin, ja que recordava haver flipat mentre la feia en Lluís, el Mestre que ens va iniciar en l’escalada esportiva ja fa anys. La resta de companys també van triomfar, es nota que el sol ens va aixecar els ànims i les ganes d’apretar, je je je...

Matinal a la Font de l'Ametlló

2010-02-09T16:53:00.007+01:00

L’últim diumenge de gener va començar segons la tònica d’aquest hivern: tapat, amenaçant pluja, ventós i fred. Després d’uns primers moments tensos d’indecisió, la colla va decidir fer una matinal a la Font de l’Ametlló, una zona propera del Penedès. Tot i que és una escola petita i que ja tenim molt vista, era la millor alternativa que se’ns va acudir per aprofitar una mica el matí...

Pere a Hores bruixes, 6b+
Al final vam ser una bona colla: el Pere, la Nesa, la Laura, la Carlota, l’Òscar de València, en Pol i jo, que ens vam repartir per tot el sector provant vies des de V fins a 6c. En general, les vies són curtes i amb desploms duríssims, una escalada que a mi em costa molt :(

Vam provar alguna de les últimes vies equipades pel K (Peter Pan i Hores bruixes) que ens van semblar impossibles. Necessito practicar l’escalada en desplom!

Pol i Pere a Xavier Rabat, 6b+
Carlota i Oscar a Polvo ancestral, 6a
Nesa a Gemma, V+
Tot i així, la sensació al final del dia va ser que havíem passat un matí molt ben aprofitat, tenint en compte les perspectives...

Podeu trobar les ressenyes del sector aquí.

El Llençol

2010-01-27T08:46:00.005+01:00

Diumenge passat, seguint la tònica de les últimes setmanes, el temps no acompanyava gaire: fred i gris... Així que tota la colla vam donar una nova oportunitat a Montserrat Sud (que mai no falla) i ens vam enfilar al sector El Llençol, just damunt del bonic poblet de Collbató: ben a prop de casa i a no massa altura.

Aquesta vegada vam ser l’Oscar i la Carlota, l’Oscar de València i la Maria, el Pere i la Nesa, el Josep i nosaltres dos. Vam abrigar-nos força i cap a escalar s’ha dit! Val a dir que es notava que els reis acabaven de passar, perquè alguns lluïen uns “plumons” que déu n’hi dó!

Tot i que el Llençol és un dels sectors més antics de Collbató (amb vies de 1990, algunes una mica sobades), encara se n’hi equipen de noves i dóna força joc. Com que les més recents no són a la guia de Montserrat Sud, en podeu trobar una actualització aquí.

Tots vam fer suficients vies per ser un fluix dia d’hivern, i fins i tot algun atrevit va gosar encarar-se al mític 6c Peo Picapiedra, o al nou 6c sense nom entre les antigues vies 14 i 15 amb “vuelo” inclòs! (aviam si el Pere passa per aquí i ens ho explica!).

Si fa temps que no pugeu a El Llençol acosteu-vos-hi, que hi ha teca de sobres!

Escalades d’hivern

2010-01-03T17:00:00.010+01:00

Molt sovint els no escaladors es sorprenen que sigui possible escalar a ple hivern, tot i el fred que fa; només es tracta d’ensopegar un bon dia i escollir bé la zona, arrecerada del vent i orientada cap al sud. Tot i que aquest hivern hem tingut dies de fred, hem pogut fer algunes escalades buscant parets al sol:

La Desdentegada, sector Moscón

El 8 de novembre vam visitar aquest sector de Montserrat Sud, juntament amb en Pere i la Nesa. Feia un dia de vent, però l’orientació i el fet de ser una zona arrecerada ens va permetre escalar gairebé totes les vies que hi teníem pendents. Pel fet de ser al final de tot, és el sector menys concorregut de tota la Desdentegada, cosa que s’agraeix força. Vam acabar el dia gaudint de les boniques vies de la veïna Placa de l’Eva. Montserrat no ens falla mai!

El Grau dels Matxos

El 15 de novembre vam fer una sortida multitudinària al Grau dels Matxos, un sector a prop de Centelles que aquest estiu s’ha fet molt popular, ja que a la tarda hi ha ombra i s’hi està força fresc. En total, comptant grans i petits, vam ser 12 de colla: en Pere i la Nesa, en Marc P, en Marc R i l’Oriol, en Joan, el Martí i l’Arnau, en Josep i el Pau, i nosaltres dos. Entre tots plegats vam omplir el sector! Personalment, la roca no em va acabar de fer el pes, la vaig trobar polsosa, poc adherent i amb els cantos “romos”, cosa que odio... Però com que a la resta de companys els va agradar la zona, segur que hi tornarem, a veure si una segona visita m’acaba de convèncer ;)

El Revolt de l’Àliga

El 13 de desembre, segurament el dia més fred de l’any, ens vam arriscar tota una bona colla a sortir a escalar a Montbrú. Just baixar del cotxe el termòmetre marcava 4º, però ni això ens va desanimar... Aquesta vegada érem en Pere, la Nesa, l’Òscar i la Carlota, en Josep, l’Òscar de València i nosaltres dos. Que valents! Però poc ens va durar ja que cap al migdia, gelats i amb les mans balbes, vam decidir plegar i anar de visita a Castellterçol, je je je... Les vies del Revolt de l’Àliga són del mateix estil que les de Montbrú, curtes, explosives i amb la roca força dolenta i trencadissa. Entre això i el fred, poca cosa nova vam encadenar :(

Gelida

El mal temps que ha fet aquest Nadal al Pirineu ens ha fet renunciar a les vacances que teníem planificades a Ainsa. Així que, després de molt de temps, hem tornat a passar les vacances de Nadal a casa. Aprofitant un dia lliure entre àpat i àpat nadalenc, el 27 de desembre vam fer una ràpida visita a Gelida, una de les escoles més clàssiques i properes a Barcelona. Allà vam coincidir amb tota una colla d’escaladors de la Panxa del Bou de Sabadell, l’Oriol, el Jaumet, l’Ivan, el Quim... que estaven tibant de valent a la paret gran. Gelida és per nosaltres l’últim recurs que sempre resulta!

El Faraó de Baix, noves vies

Veient la previsió de mal temps per la resta de vacances, amb en Pere i la Nesa aprofitem l’única ullada de sol, prevista per ahir el matí. Ens dirigim a Montserrat Sud, buscant la zona més arrecerada del vent que encara bufa amb molta força. Al final, ens decidim a investigar les noves vies obertes al Faraó de Baix, curtes i disperses, però que ens fan passar un matí ben entretingut. Cap el migdia, el Pol i jo pleguem, gelats i amb el temps amenaçant pluja. Deixem el Pere provant un 7a del Sr Grifo, mentre la Nesa l’assegura ben abrigada amb el plumó ;)

Xert, Roca Blanca i Ulldecona

2009-12-17T15:40:00.005+01:00

Aprofitant el pont de la del desembre hem baixat cap a les terres de l’Ebre. A més, el Pere, la Nesa, l’Oscar i la Carlota eren a Morella i hem pogut coincidir amb ells com és costum. Un cop més ens aprofitem de la detallada crònica que el Pere fa al seu bloc i on trobareu informació més precisa de cada escola.

Tot i que pot semblar que el sud de Catalunya no sigui una regió massa apta per a l’escalada esportiva, les nombroses serres i massissos que hi ha ofereixen un nombre decent d’escoles, moltes d’elles de gran qualitat: la serra de Godall i la serra de Montsià, el massís dels Ports de Tortosa-Beseit... La manca de guies editades pot ser el motiu d’aquest desconeixement, però ens consta que aviat se solucionarà aquesta qüestió. Mentrestant, les ressenyes de blocaires equipadors i escaladors que s’han dedicat a la zona ens poden ajudar a anar-hi.

Xert

Aquesta zona ens ha sorprès agradablement. Tot i que encara hi ha itineraris molt recents amb trams trencadissos, la qualitat de la roca i la llargada de les vies fan que sigui una escola amb moltíssimes possibilitats i de la qual es parlarà molt en el futur. Imaginem que a l’estiu ha de fer-hi una calor insuportable, però per a l’hivern és un dels millors llocs on anar a escalar. Vam estar al sector Fardatxo, un dels més coneguts i amb aproximació més breu, i per ser el primer dia vam tibar moltíssim.

Roca Blanca

A Roca Blanca, a la serra del Montsià mirant cap al mar, ja hi havíem estat. És, sens dubte, una de les millors escoles de les terres de l’Ebre. Les vies són llarguíssimes, el clima molt agradable, i les vistes sobre Sant Carles de la Ràpita i la banya sud del delta són espectaculars. Com que el peu de via i la ubicació dels itineraris són força llargs i enrevessats hi haurem de tornar perquè ens va quedar encara moltíssima teca per encadenar. Vam estar al sector Àfrica, sobretot, on vam tenir la sort de conèixer l’escalador local Kiko Martí i la seva agradable família.

Ulldecona

Partint de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona i allargant-se per gran part de la serra de Godall, aquesta escola, que també havíem visitat abans, és recomanable sobretot pel seu comodíssim accés i un equipament novíssim. Això sí, es tracta d’itineraris majoritàriament curts, molt explosius, de bloc. Aquests dies ha fet tant bon temps que s’hi ha pogut escalar en samarreta tranquil·lament. Us recomanem que, en acabat, aneu a prendre alguna cosa al cafè – terrassa que hi ha al pati de l’ermita ja que és un mirador espectacular dels camps d’oliveres de la zona; a més, allà mateix podreu comprar-hi la guia autoeditada de l’escola d’escalada al modest preu de 4€ destinats a l’equipament de la zona. Des d’aquí records al Josep (equipador) que també vam tenir la sort de conèixer en la nostra anterior visita.

Ja que el meu germà Pep, i la seva família, la Clara i la Gaia, s’ha instal·lat definitivament al poblet de Mas de Barberans, ens fa l’efecte que visitarem encara moltes vegades aquestes escoles. A més, el clima suau de les comarques del Montsià, el Baix i Alt Maestrat i dels Ports fan que a la tardor, a l’hivern o a la primavera s’hi pugui escalar molt més còmodament que no pas per aquí dalt...

Vida social al Vermell del Xincarró

2009-10-22T11:16:00.013+02:00

Diumenge passat vam anar al Vermell del Xincarró, una de les zones d’esportiva més concorregudes i conegudes de Montserrat Sud. Tot i que vaig anar-hi amb dos companys blocaires, aquest cop em toca a mi fer el post, ja que no crec pas que ells dediquin gaire estona a aquesta escola tan coneguda :)

Josep a 45 aniversari, 6b i Cris a Shin Shat, 7a+
En aquesta ocasió, vam coincidir una bona colla: el Pere, la Nesa, l’Òscar, la Carlota, en Josep i jo mateixa. Pel fet de ser tan coneguda, és normal trobar molta gent al peu de via, de manera que la jornada d’escalada passa volant fent vida social i coneixent altres colles d’escaladors. Clar que això implica demanar tanda per fer les vies més sol·licitades i mediàtiques de la zona, com és el cas del 6b més famós del sector, el 45 aniversari. O al contrari, t’ofereixen en safata provar un 7a+ espectacular que d’una altra manera no m’atreviria a provar...

Vida social a peu de via i Carlota a Caixa o faixa, 6a
Pere a Madamme Tortuga, 6c+
Entre tots vam fer molta feina al sector, provant forces vies des de V+ fins a 7a+, tantes com vam poder. Cal destacar una nova via de 6c a la dreta de la Bruguera Matas, entre les vies 14 i 15 de les ressenyes de kpujo, que vam fer recomanada pel Josep, sens dubte la millor via del dia!

Josep a la via nova, 6c
Bé, companys blocaires, aquest cop he fet els deures, eh? :)

Resum de sortides

2009-10-14T20:13:00.016+02:00

Acabant d’explicar les activitats d’aquest estiu, ens hem plantat a mig octubre amb molta feina endarrerida... L’única solució per posar-nos al dia és fer un resum ultra ràpid de totes les excursions i escalades d’aquest setembre. Sort que la majoria de sortides les hem fet amb altres blocaires i ja ens han fet la feina, je je je...

Racó de Missa al Montsant
Morella
A finals d’agost en Pere i la Nesa em van convidar a passar 3 dies a Morella i em van ensenyar les escoles més representatives de la zona. Tot un luxe poder gaudir d’uns guies tan experts com ells! Les escoles que vam visitar van ser Atzeneta del Maestrat, Xert i les Roques del Masmut, on vam fer la Fisura Carrasca, una via llarga de les que recordaré durant molt temps. Val la pena llegir les cròniques que n’ha fet el Pere al seu blog ;)

Gemma a Una palabra amable, 6c
Camarassa
La primera sortida d’escalada esportiva de la nova temporada va ser als sectors La Selva i Fashion de Camarassa, una escola d’escalada força desconeguda per nosaltres i amb molt potencial. Vam escalar de valent i ens va agradar molt. Segur que hi tornarem! Altre cop, us recomano la lectura de la crònica al blog d’en Groinket ;)

Nesa a la via ferrata d'accés
Font Soleia
Aprofitant dies que teníem poc temps, hem fet tres visites a aquesta escola tan propera a casa i de tanta qualitat. Vies de potència, de continuïtat i amb molt bon ambient a peu de via, hem estat als sectors de la Placa de l’Heura, els Diedres i els Districtes. També ens han acompanyat l’Òscar, la Carlota, el Pere i la Nesa en dies diferents.

Pol a Pa i trago, V+
Placa Cangur
Primera visita a aquest nou i petit sector de Montserrat Sud, amb vies tot just acabades d’estrenar. Precisament per això, el record que ens vam endur del sector va ser la pluja de pedres que ens va caure a sobre durant tot el dia... Un cop la roca quedi neta, el sector serà un raconet ideal per a passar-hi un matí d’estiu ben distret. Ens van acompanyar l’Òscar i la Carlota i allà vam coincidir amb tota la colla del Josep. L’Oriol, un company també blocaire, en va fer una bona crònica.

Josep a Andanadas de óstias, 6c+
Riugréixer
Finalment, vam poder realitzar la tan esperada visita a aquest famós sector del Berguedà, tan de moda últimament. Tot i que la primera impressió no és gaire bona, la qualitat de les vies, la dificultat dels itineraris i la varietat d’escalada ens va acabar convencent al 100%. El proper estiu segur que tornarem a fer-hi una visita! Llegiu-ne la crònica del Pere aquí.

Pere a l'Orfe del mig, 6b+/6c
Castellsapera
Una passejada d’aquelles que recordes amb carinyo. Sembla mentida que la Serra de l’Obac resulti tan solitària sent a tocar de la Mola, excessivament massificada... En aquesta ocasió vam pujar a la Pola i al Castellsapera, amb unes vistes molt boniques sobre tot el Parc Natural. I totalment sols!

El Montcau des del Castellsapera
Coll de Nargó
Tot i ser l’escola més antiga de l’Alt Urgell, a Coll de Nargó encara ens queden molts sectors per visitar. En aquesta ocasió vam escalar a Coll Piquer i a les Agulles i ens van acompanyar l’Òscar i la Carlota. Les vies, un pèl massa sobades, no ens van acabar de satisfer; serà qüestió de visitar la resta de sectors que encara ens falten, je je je...

Òscar a Enric Crek, 5c
Montsant
Aquest cap de setmana llarg del 12 d’octubre hem estat 3 dies al Montsant, fent-nos un tip d’escalar, escalar i escalar, ja que les vies de la majoria de zones són llargues, llargues, llargues... Quina satisfacció encadenar a vista un 7a de continuïtat d’aquells que arribes a la cadena amb els braços tan inflats que et sembla que no aguantaràs... Això sí que és vida! Aquests tres dies hem compartit escalades amb el Pere i la Nesa, uns companys de fatigues extraordinaris. Llegiu-ne la crònica al blog d’en Groinket, on explica les tres escoles que hem visitat: l’Enderrocada, els Cingle de Sant Joan i el Racó de Missa.

Gemma a Kin resol, 6c
Finalment ens hem posat al dia! Quanta feina que hem fet, oi?

Andorra

2009-10-06T07:12:00.008+02:00

Tornant de vacances vam passar un parell de dies de molta calor a Sabadell i improvisadament vam decidir anar a Andorra, un refugi d’altura on passar fresquets la resta de dies d’estiu que ens quedaven abans de tornar a la feina.

Gairebé sempre havíem anat a Andorra a l’hivern, sobretot a fer esquí de muntanya. Per nosaltres aquelles muntanyes, sense neu, eren força desconegudes. No sé quin prejudici, a més, ens feia pensar que no seria massa bonic, ple de gent… tot al contrari! A més, vam disfrutar molt del fet d’estar enmig del Pirineu però a un cop de cotxe de casa: un privilegi dels Andorrans que la majoria dels qui ens agrada la muntanya envegem.

Pic de Tristaina (2.879m)

Es deixa el cotxe a l’última corba de la carretera que s’enfila a les últimes instal·lacions de l’estació d’esquí d’Ordino, al Pla de Rat. D’allà, per un sender molt ben senyalitzat s’arriba al primer dels estanys de Tristaina, el de baix. Mai havíem vist una escampada de nabius tan abundant! Vorejant-los per la dreta i en lleugera ascensió es passen el del mig i el d’amunt. En un replà prenem el camí a l’esquerra, que puja directament al Pic, enlloc d’anar cap al Port d’Auzat. Tot plegat amb unes 3 o 4 hores, segons cadascú. El cim fa frontera amb França, i des d’allà hi ha una bona vista de tots els cims andorrans més coneguts i molts dels que es fan habitualment amb esqui de muntanya. Tot i el sol que feia, una temperatura molt agradable i un airet fresquet ens va fer oblidar que érem encara a l’estiu.

Volta als estanys de Juclar – Port de Juclar – Port de Fontargent

Per accedir-hi cal recórrer fins al fons la bonica vall d’Incles, que surt entre el Tarter i Soldeu, i deixar el cotxe a l’antic càmping. Seguint tota l’estona les senyals del sender de gran recorregut es remunta el riu que ve dels estanys de Juclar. En poca estona s’arriba al Refugi de Juclar (2.294m) i al seu estany més gran (diuen que és el més gran d’Andorra). Des d’allà se’ns obre una bonica panoràmica del Port d’Alba i el Pic d’Escobes (2.778m) i el seu Cilindre. Es continua pel sender, passant entre els dos estanys de Juclar, fins al Port de Juclar. A partir d’aquí entrem a França, i ens hauria anat bé un mapa topogràfic francès, ja que al nostre de l’editorial Alpina no apareix l’estany de Juclar francès. Aquest estany es troba baixant cap a la vessant francesa del port i és preciós; totalment transparent i amb una curiosa forma d’U. Per poder completar aquesta volta sense fer molt desnivell cap a la banda francesa optem per seguir una ressenya que ens mena cap als colls que fa la vessant nord de la cresta del Pic Negre de Juclar. Després d’una forta pujada intuïtiva i d’una baixada una mica perdedora, retrobem el sender francès que puja fins al Port de Fontargent (o de Tramezaigües). Des d’allí tenim una bonica vista de la Vall d’Incles tota sencera i, tot baixant arran del rierol, s’arriba a l’aparcament. Per completar aquesta volta sí que cal invertir-hi força hores ja que el desnivell acumulat es fa notar.

Escalada al Solà d’Enclar

Tot i que Andorra tampoc no té molta fama pel què fa a l’escalada esportiva hi ha algunes zones i vies que estan bé de visitar. Sobretot es tracta d’escalada en granit, ja sigui en zones d’alta muntanya o en d’altres racons; la Federació Andorrana de Muntanyisme té publicada la guia Escalada a Andorra, on es recullen la majoria d’itineraris. Ens vam decantar, per ser la zona més gran, pel Solà d’Enclar, prop del nucli urbà de Santa Coloma. Vam fer diverses vies del sector Finiquito i en general les vam trobar força explosives i atlètiques però amb un granit molt adherent, de gran qualitat. Això, combinat amb la calor que vam ensopegar aquell dia ens va fer plegar ben aviat. De ben segur, però, que quan tornem a l’estiu visitarem altres zones amb força possibilitats.

En general vam quedar força contents amb una visita “fora de temporada” a aquest país que no prevèiem que sortís tant i tant bé. A més de tenir la muntanya al pati de casa, els andorrans gaudeixen de tota mena de comerços i instal·lacions amb els què ens podem sentir com a casa... a qualsevol època de l’any.

"Mi primer 3000" per Oscar A.

2009-09-16T09:25:00.007+02:00

El post d’avui és especial. L’Oscar i la Carlota són la parella d’amics que vam acompanyar durant l’excursió al seu primer tresmil, una experiència que els va entusiasmar. N’han fet una crònica fantàstica que ens fa molta il·lusió de reproduir aquí; llegiu-la i deixeu-vos emocionar per les seves paraules.

Quería comenzar a contar mi primera experiencia al hacer un 3000 con una frase rotunda, una frase que reflejara en pocas palabras todas las sensaciones que viví en el transcurso de las horas que duró la travesía. Pero ha sido imposible. Y es que hay experiencias difíciles de describir. La dificultad para resumir en una frase esta experiencia puede deberse a mi pobre dominio del lenguaje, a la falta de experiencia previa con la montaña, o al número de sensaciones nuevas que experimenté, entre otras razones. Y es que como novato en la montaña, en su primer contacto con el Pirineo, me quedé absorto por la belleza paisajística que esta cordillera me ofreció. ¿Cómo reflejar en una frase el impacto visual que la impresionante cordillera pirenaica me causó, las sensaciones perceptivas y emocionales, mis primeros pasos por los bloques, una canal o una cresta, el efecto de la exposición? Además, ¿cómo incluir en esta frase, que pretendía ser corta y rotunda, el cuidado y la maestría de nuestros dos magníficos guías? Así que, en lugar de frases rotundas, relataré esta experiencia siguiendo un criterio temporal.

Como dicen, todos los comienzos son duros y la verdad es que comenzar el día a las 5 de la mañana y sin tomar café, para un adicto, lo fue. Afortunadamente, el viaje en coche sirvió, aunque de efecto más lento, como activador y al llegar al lago d’Aubert mi nivel de alerta estaba casi al 100% y listo para comenzar la marcha. Tras unos pocos y plácidos metros al lado del lago d’Aubert la ascensión nos daba la bienvenida. Aunque para mi estos primeros pasos ascendentes ya eran excitantes, Gemma tuvo a bien avisarnos de que la montaña estaba aun por venir. Tampoco será mucho más, pensé yo ingenuamente.

La primera parte de la travesía hasta lo alto del primer collet, fue muy agradable, la pendiente era pronunciada, pero no lo suficiente como para impedir que surgieran pensamientos como “esto de los 3000 tampoco es para tanto”: la ignorancia es atrevida. Sin embargo, a nivel paisajístico el día comenzaba a mostrar la grandeza pirenaica. A ambos lados del recorrido los lagos reflejaban las cumbres que los rodeaban, el paisaje comenzaba a transformarse, dejando atrás la placidez de contornos, por las agrestes formas de la roca desnuda y el infinito se confundía con una sucesión de cimas interminables. Tras unos primeros pasos descendentes y mi primer contacto con los bloques, la hora de reponer fuerzas, antes de comenzar lo que para mi fue lo más excitante de la travesía. Hoy no encuentro ningún recuerdo de algún lugar tan maravilloso donde tomar un desayuno.

Tras el desayuno, la travesía comenzaba a transformarse. Lo que hasta el momento había sido un paseo plácido, aunque tan fascinante y excitante, que provocaba el colapso del tálamo al tratar de procesar los inputs sensoriales y hacía difícil hablar al tiempo que procesar la información sensorial, ahora provocaba una mezcla de humildad, grandeza y calidez al sentirme rodeado de tal cantidad de roca. El camino se perdió ante nuestros ojos y se convirtió en una alfombra de bloques en ocasiones adornada por congestas de nieve. Ante la grandeza del terreno y la duda de ahora por donde, nuestros guías se anticipaban a cada paso que dábamos y convertían la duda en un camino seguro.

La rimaia nos dio la bienvenida a la canal, una grimpada por una roca lisa como preámbulo a unos pasos expuestos que transformó las sensaciones de humildad, grandeza y calidez en tensión, nerviosismo y respeto ante los riesgos que implica la montaña. Fue esta la parte de la travesía que dio el plus de peligrosidad y cuando nuestros gurús de la montaña, Gemma y Pol mostraron que estaban en su medio. Estuvieron tan pendientes de nosotros, que cuando quise darme cuenta el único momento crítico que vivimos ya se había superado. A partir de este momento ya no había duda, Gemma había cambiado totalmente y se había convertido en una “Daina que gamba per l’aire” ilustrándonos en los pasos claves y encontrando el camino entre el caos de lo que a nuestros ojos parecía infranqueable. A su vez Pol, aumentado si cabe su sensibilidad habitual, nos arropó con una especie áurea de tranquilidad que al envolvernos lograba apaciguar el miedo cuando este se atrevió a aparecer.

Tras la excitación de la canal y la satisfacción de haberla superado la cordillera volvió a golpearme. Otra vez el shock visual producía un nuevo colapso cerebral y mi percepción quedaba dominada por la belleza de lo que a partir de ahora se ha convertido en lugar de deseado retorno. Unos pocos metros más y la emoción, antes inimaginable de hacer el cim, invadía mis sentidos... mi primer 3000 el Pic des Trois Conseillers!! no lo olvidaré nunca. En este momento, después de vernos invadidos por tantas emociones diferentes, no me resultó extraño las lágrimas de emoción de Carlota.

Después de este primer cim, comencé a sentirme más cómodo. Llegar hasta este punto de la travesía supuso una inyección de adrenalina tal que sólo pensaba en continuar la marcha y la cresta que nos separaba del siguiente cim, el Turon de Néouvielle, suponía un reto muy estimulante. Estaba impaciente por continuar.

Los primeros pasos en la cresta fueron lentos, supongo que debido a la dificultad y seguro que a causa de nuestra inexperiencia. En este punto la “Daina que gamba per l’aire”, tras valorar el recorrido decidió que lo mejor era flanquear la cresta y casi sin darme cuenta se adelantó y nos guió con maestría por el recorrido más apto, mientras Pol envolvía con su áurea de tranquilidad los pasos, en ocasiones inseguros, de Carlota. De esta forma, nuestros dos gurús consiguieron que la tensión y las dudas, paso a paso, fueran desapareciendo y después de un momento de inseguridad, Carlota continuara mostrando su valentía y recuperara el aplomo en sus pasos.

Finalmente, el Turon de Néouvielle, nuestro segundo 3000 y el ecuador de la travesía. Nuevamente la satisfacción del cim. Durante el recorrido sólo tuve capacidad para el procesamiento de lo que la experiencia nos brindaba. Recuerdo no hablar demasiado. Sólo podía dejarme llevar por el impacto de las sensaciones y la fuerza de las emociones. Cada paso suponía un descubrimiento, ¿cómo podía yo imaginar que hacer un 3000 fuera esto, si lo comparaba con subir al Teide? (evidentemente sin robarle el protagonismo y simbolismo que esta montaña tiene para un tinerfeño). Cuando escribo, ya se que no todos los 3000 son iguales, los hay más o menos difíciles, más o menos técnicos y diferentes vías de ascensión para cada uno de ellos. Sin embargo, esta travesía rompió con todas las expectativas que tenía y me mostró una actividad embriagadora que espero repetir en muchas más ocasiones.

A partir de aquí, el descenso. El paso por los bloques se convertía, con cada paso, en una actividad libre de anticipación. Ya no dudábamos tanto, los pasos eran más seguros y nos invadía una sensación de libertad. A nuestra espalda la imagen imperturbable de lo conseguido nos despedía con su inmutable majestuosidad y personalmente me hacía sentir la añoranza del que marcha de su tierra, aunque todavía estaba allí. Que sensación tan grata.

Tras la comida, el breve descanso, las bromas y las risas, la parte final. El retorno fue como casi siempre duro, duro porque quieres que no se acabe. Prosigues la marcha y aunque obligado a vigilar y estar atento de donde pones el pie, a cada paso sientes un poco más de nostalgia. Ves el final y la tranquilidad de haber llegado intenta adueñarse de ti, pero no puede porque te aferras a lo que dejas atrás. Ya estas pensando cuando volver a experimentar lo mismo, la cabeza ya planea cual será el próximo día y que reto será el siguiente.
No cabe duda de que hay muchas formas de iniciarse en el mundo del montañismo y no puedo valorar si mi comienzo fue el mejor o el peor, la verdad es que poco me importan estas valoraciones. Ahora, sólo se que cuando recuerdo mi primer 3000, no sólo recuerdo una experiencia maravillosa, sino que siento una gran gratitud hacia Gemma y Pol. Poco conocía yo la montaña, pero creo que la travesía que eligieron para iniciarnos en el montañismo reunió todo lo necesario para, no sólo poder hacernos una idea, aunque sea vaga, de lo que es el montañismo, sino también para contagiarnos su amor por la montaña. Así que gracias Gemma y Pol por haberme enseñado esta actividad y por haber conseguido que me enamore del Pirineo en un solo día.

Bielsa I

2009-09-10T08:29:00.013+02:00

Cada estiu passem alguns dies al Pirineu. Aquest any tampoc podíem faltar a la nostra cita i vam fer cap a Bielsa per passar-hi una setmana i mitja. Bielsa està estratègicament situat a l’entrada de la vall de Pineta i ha esdevingut un excel·lent i clàssic camp base des d’on s’abasten molts cims del Pirineu aragonès.

Robiñera (3005m)

La primera sortida va ser al cim del Robiñera. És ideal per escalfar motors i és també un fantàstic mirador de tots els cims del voltant. Sol ser d’aquells tresmils que queden per fer a tothom ja que s’hi ha d’anar expressament i no es troba arran de cap altre cim important. Per altra banda, això mateix fa que les vistes que té siguin excel·lents: en direcció oest tota la cara nord del Montperdut, el Soum de Ramond i la Punta de las olas; en direcció nord La Múnia i la Peña Blanca ben bé a tocar! També s’aprecien els llacs de la Múnia i els Llanos de Lalarri, per on hauríem pujat si haguéssim escollit la vall de Pineta. Nosaltres, en canvi, vam enfilar en cotxe tota la vall de Chisagües fins aparcar a la font de Petramula, d’on surt el camí. El sender enfila arran dels riuets i el barranc dels Gabachos fins al Collado de las Puertas, on cal desviar-se a la dreta per enfilar l’últim fort tram fins al cim del Robiñera. És una excursió que, si es va per feina i et lleves d’hora, es podria resoldre amb una matinal, però les vistes dels ocells rapinyaires (àguiles i voltors) i les cascades d’aigua que formen el barranc de Petramula i el de Las Coronetas conviden a fer la baixada en dos trams, asseure’s a dinar i passar-hi una bona estona.

Pics d’Astazou (3015m i 3071m)

La segona ascensió també va ser un cim pendent: els pics d’Astazou. Fa uns anys vam visitar aquella zona per fer la cara nord del Montperdut en dos dies i, és clar, els Astazou van quedar per més endavant. Cal afrontar l’excursió amb força motivació ja que primer cal superar el famós balcó de Pineta. Vam deixar el cotxe al càmping de Pineta i vam enfilar el balcó. Després de dues hores de dura pujada la visió de la gelera del Montperdut ens va fer retornar l’alè de cop! Des d’allà cal passar arran del llac de Marboré, des d’on es veu perfectament el pic i refugi de Tucarroya i la curiosa Brèche des Deux Bornes, i enfilar cap el coll d’Astazou. Abans d’arribar-hi, però, el camí enfila directament al coll de Swan i al cim dels dos Astazous. Un cop més la visió tan propera de la cara nord del Montperdut, del Cilindre i del Pic de Marboré recompensen l’esforç. Guaitant dins de França, la visió del massís del Vignemale i la seva estètica gelera ens porten magnífics records de dos estius anteriors, quan vam poder recórrer aquell cim magnífic.

Trois Conseillers (3039m) i Turon de Néouvielle (3035m)

Per la tercera sortida vam decidir fer una bonica volta que ens va dur al cim dels Trois Conseillers i del Turon de Néouvielle. Aquests cims es troben al massís del Néouvielle, al Parc National des Pyrenées, a tocar de Bielsa tot travessant el famós túnel que porta a França. La gràcia de l’excursió era donar la volta sencera al Pic de Néouvielle i anar-lo veient des de les diferents vessants. Des del pàrquing que es troba al llac d’Aubert cal prendre el sender que porta al pas du Chat, per on s’accedeix a la vessant sud del massís. D’allà un flanqueig i una dretíssima canal menen al coll dels Trois Conseillers, d’on surt la famosa aresta per pujar al Néouvielle. Nosaltres, en canvi, vam fer via cap al cim dels Trois Conseillers, i des d’allà tot carenejant fins al cim del Turon de Néouvielle. Aquest últim cim ofereix una bonica vista del Pic Long (ben bé a tocar) i del Montperdut al fons. La baixada va ser força dura, ja que cal fer un bon desnivell fins al Lac Bleu i tot seguit remuntar la bretxa Chaussenque fent un bon sifó. De la bretxa cal anar a buscar el camí a la via normal del Pic de Néouvielle i d’allà fins al llac d’Aubert una altra vegada.
Va ser una circular al Néouvielle en tota regla i molt completa, amb trossos força aeris i recorrent una llarga distància, per no parlar del desnivell! En aquesta ocasió ens acompanyaven l’Oscar i la Carlota, uns amics de Sabadell que aquell dia van fer el seu primer tresmil: moltes felicitats! Ara els queda pendent fer el cim del Néouvielle algun dia!

Cañón de Añisclo

La darrera sortida, el mateix dia que havíem de tornar a Sabadell, la vam dedicar al Cañón de Añisclo, tan inhòspit i tancat que fa volar la imaginació de seguida. L’itinerari és ple de racons màgics, fagedes i forats entre les branques per on es veuen les carenes que dominen l’engorjat, retallades contra el cel enllà d’un desnivell immens. Vam arrencar de l’ermita de San Úrbez amunt i vam tornar pel mateix camí. És recomanable fer-lo només en sentit descendent si es disposa de prou hores i recursos per arribar-hi des de Pineta, per exemple. El Cañón de Añisclo té racons formidables arran del riu Bellós, formant petites cascades i gorgs profunds. També ens va agradar força l’estretíssima carretera que passa per les gorges de Bellós fins a l’inici de l’excursió. Una meravella.

És més que probable que l’estiu vinent tornem a passar uns quants dies al Pirineu. Sigui a la vall que sigui, sempre li serem fidels perquè ens té el cor robat.

PD: Aquí teniu la resposta al Test de l'Alpinista que vam portar de les Dolomites. Què us ha sortit?

Dolomites V: Varis

2009-09-03T22:30:00.001+02:00

Excursions en bicicleta de muntanya

Tot i que la circulació en btt està prohibida a la major part del Parc Natural de les Dolomites des del 1999, hi ha una sèrie de senders on sí hi és permesa. Per variar una mica el tipus d’activitat que fèiem, vam decidir llogar unes bicicletes tot terreny i descobrir les Dolomites des d’una altra vessant, la de les dues rodes:

Cascata di Fanes: sortint des de Cortina mateix, l’itinerari segueix els senders núm. 408 i núm. 401 fins a la cascada de Fanes, força turística ja que el camí és molt agradable i s’hi pot arribar fàcilment a peu. D’altra banda, a la cascada mateix comença una coneguda via ferrada que travessa pel darrera el saltant d’aigua i resulta molt divertida. La tornada es fa pel mateix itinerari. Tot plegat són uns 12km i 400m de desnivell que es poden fer tranquil·lament en dues hores.

Passo Cimebianchi: des de la carretera 51 just on acaba l’itinerari anterior, s’agafa el sender núm. 208 que, paral·lel a la pròpia carretera, segueix pels fons de la vall i arriba fins el pas Cimebianchi, pas obligat per qui vol anar a Àustria des de Cortina. L’excursió és molt plàcida, ja que la pista és molt bona i planera. La tornada es fa pel mateix itinerari, enllaçant amb el sender núm. 208 que ens torna a Cortina en unes 2 hores aproximadament.

La millor anècdota del dia va ser haver de travessar el riu Travenanzes, ja que el pont havia desaparegut i ens vam jugar una bona remullada, je je je...

Festa dels 70 anys del gruppo scoiattoli de Cortina d’Ampezzo

Casualment, mentre érem allà, es va celebrar el 70è aniversari de l’associació d’escaladors Gruppo Scoiattoli, els “esquirols de Cortina”, amb un seguit d’activitats per commemorar l’efemèride. Nosaltres vam participar en una performance que convocava a tothom a quedar-se 5 minuts aturat a la plaça principal de Cortina, mentre uns escaladors rapelaven des del campanar. Tot plegat va resultar força emotiu.

El millor de tot va ser atrevir-se a fer-se la foto amb la mascota esquirol, que semblava sortida d’un parc temàtic tipus Port Aventura, je je je...

El Test de l’Alpinista

Per acabar amb aquest popurri, pengem una de les postals que ens vam endur de Cortina com a record d’aquest gran viatge. Ens va semblar molt divertida i ens fa il·lusió compartir-la amb vosaltres: a veure si us animeu a contestar el test per descobrir la mena d’alpinista que sou, je je je...

Les respostes al test, en el proper post!

Dolomites IV: Vies Ferrades

2009-08-29T14:36:00.016+02:00

El què caracteritza l’orografia de les Dolomites a la zona de Cortina d’Ampezzo és que la formen diversos grups de muntanyes enlloc de valls com als Pirineus. Per tenir una visió de cada gruppo cal enfilar-se al punt més alt possible i això només ho permeten les vies ferrades o difícils escalades de via llarga.

No acostumem a fer vies ferrades, ni tampoc és que siguin habituals al Pirineu, però a les Dolomites és una de les millors maneres de conèixer els seus cims més alts. Es podria considerar que les vies ferrades que vam fer són el què anomenaríem la “via normal” d’accés a cadascun dels objectius. Combinar vies ferrades i travesses és la manera de fer excursionisme en aquests colossals grups de muntanyes.

A les Dolomites molts itineraris de vies ferrades són l’herència dels recorreguts que els soldats dels bàndols italià i austríac van anar solcant en aquella roca durant la primera guerra mundial. Tot i que encara es troben restes de les antigues instal·lacions (i trobar-les és un dels al·licients de l’ascensió) les ferrades que hem fet estan totalment equipades amb cables i anclatges inoxidables, trams d’escales, passamans, claus... de manera que és una de les activitats més interessant, segura i practicada de la zona. És imprescindible dur dissipador, casc i molt recomanable dur uns guants adherents de pell per agafar-se al cable.

Ferrata Cesco Tomaselli a la punta Sud (Grupo Fanes)

És la via ferrada per la qual s’accedeix a la Punta Fanes Sud, al gruppo Fanes (2980m). Del coll de Falzarego s’agafa el funicular fins al refugi Lagazuoi (2752m) i d’allà un camí porta fins a l’inici de la ferrada. La via puja per la vessant sud de la torre de Fanes i baixa per la vessant nord, nord-est, mitjançant una volta que et retorna al coll de Falzarego. Tot plegat implica ben bé 4 o 5 hores.

Va ser la primera que vam fer tot i ser catalogada com a molt difícil i cal dir que la vam disfrutar molt. És molt aèria i les vistes de la vessant sud dels cims de la Tofana di Rozes són espectaculars.

Panoràmica del Grupo Fanes
Gemma a la ferrata Tomaselli
Ferrata Marino Bianchi a la punta del Mezzo (Grupo Cristalo)

El cim del Monte Cristallo (3221m) és el més alt de la zona i és inaccessible a peu o per via ferrada. La ferrada Marino Bianchi, però, dóna accés al Cristallo di Mezzo (3163m) i el panorama des del cim no té preu. Tot i ser de dificultat mitja és molt concorreguda i en èpoques estiuenques, degut a tenir un mateix itinerari per l’anada i la tornada, sol fer-s’hi una mica de cua.

Del coll Son Forca s’agafen unes cadires de l’estació d’esquí fins al refugi Son Forca (2215m), i d’allà cal prendre el funicular que puja fins al refugi Guido Lorenzi (2932m) instal·lat com un niu d’àguila a l’enforcadura Staunies. Us advertim que aquest funicular és antiquíssim, amb cabines per a només dues persones a les que t’hi has d’enfilar en marxa i que vam batejar com a “funicular tipus Tibidabo, del Tibidabo d’abans!”. Del refugi fins al cim i tornar hi ha ben bé 4 hores, potser més en funció de la gent.

Aquest any vam trobar més neu que l’anterior a tota la zona. Fins i tot, en una part desdoblada d’aquesta via ferrada, la neu havia colgat el cable que s’hi endinsava fins a desaparèixer, la qual cosa ens va obligar a desfer el camí i tornar pel mateix itinerari. Les vistes de la vessant nord del gruppo Cristallo només són accessibles des d’aquesta ferrada, val la pena.

Pol a la ferrata Marino Bianchi
Cim Cristalo i itinerari de la ferrata
Travessa al Sorapis i Ferrata Vandelli (Grupo Sorapis)

No vam trobar descripció de l’accés al cim del gruppo Sorapis (3205m) així que vam decidir fer una travessa. Del refugi Scotter (prop de San Vito di Cadore) un sender puja al bonic refugi San Marco (1823m). D’allà cal continuar fins a la Forcella Grande (2255m) on ens sorprèn la solitària Torre Sabbioni i la vessant sud del Sorapis. Cal continuar per l’Alta Via de les Dolomites núm. 243 fins al bivac E. Comicci fent un llarguíssim flanqueig de tota la vessant est del Sorapis. Del bivac endavant cal enfilar un fort desnivell que, tot girant, va buscar la vessant nord i ens deixa al peu de la via ferrada Vandelli, unes de les més difícils de la zona a 2300m aproximadament.

Vam fer la ferrada Vandelli en sentit descendent, fins al refugi Vandelli (1928m), des d’on es gaudeix de l’impressionant gelera i circ de la vessant nord del Sorapis així com del seu llac d’aigües nevoses de color blau claríssim (blu celestino): un espectacle que ens va deixar amb la boca oberta. Finalment, del refugi Vandelli cal baixar fins al Passo Tre Croci on hi ha parada d’autobús. Cal invertir-hi un mínim de 8 hores, però és una travessa increïble.

Panoràmica de la Torre Sabbioni
Cara nord del Grupo Sorapis
Gemma a l'Alta Via
Ferrata De Luca al Monte Paterno (Grupo Tre Cime)

Per acomiadar-nos de les ferrades vam escollir la zona de les Tre Cime di Lavaredo (tot un símbol del país) on la via ferrada De Luca al Monte Paterno ens havia de donar unes fantàstiques vistes sobre les Tre Cime. Malauradament, el mal temps i una espessa boira ens van fer la guitza pel què fa al panorama, però no ens van impedir fer la ferrada!

Del refugi Auronzo (2320m) on hi ha el pàrquing turístic de les Tre Cime es pren el camí que du primer al refugi Lavaredo (2344m), passa per la Forcella Lavaredo, i acaba al refugi Locatelli (2405m). Aquí cal prendre un sender que condueix a l’inici de la ferrada De Luca. La ferrada transcorre tot el Monte Paterno de nord a sud per la seva aresta, però per la part interior, a través d’un llarguíssim túnel sense il·luminació excavat pels soldats italians que puja fins a la cota 2520 i desemboca a la vessant est. Un cop per l’exterior es remunta per un tram de ferrada molt fàcil fins a la Forcella Camosci (2650m). És recomanable fer el cim del Monte Paterno (2744m) i, si la climatologia acompanya, les vistes sobre la vessant nord de les Tre Cime han de ser de postal. La baixada torna a coincidir amb algunes galeries i desemboca a la Forcella di Lavaredo, on trobem el camí de retorn.

Tre Cime sota la boira
Perfil de la ferrata de Luca

Dolomites III: Escalada de via llarga

2009-08-19T15:15:00.008+02:00

La majoria de les vies llargues que vam realitzar estan situades al grup Cinque Torri, un conjunt d'agulles caòtiques i laberíntiques on es barregen vies clàssiques i vies esportives. Hi ha itineraris de pocs llargs que permeten fer-ne dos en un dia. Cal tenir en compte que les vies clàssiques tenen la roca molt polida ja que es repeteixen des de fa molts anys (durant l'estiu, és fàcil que en un dia les pugin més de 4 cordades). És una zona de còmode accés, en funció de l'agulla a escalar es triguen entre 5 i 20 minuts a peu des del cotxe.

Cinque Torri
Via Coscia a la Torre Quarta Bassa (Grupo Cinque Torri)

Via de 40 metres, de 2 llargs (6a, 5+). Es fa el cim de la Torre Quarta Bassa i es baixa per la seva cara oest amb un rapel de 20 metres. Equipada amb parabolts, només cal portar cintes exprés. Bona via per tastar la roca i prendre contacte amb l'ambient.

Pol al peu de via
Pol al cim de la torre
Via Ignacio Dibona a la Torre del Barancio (Grupo Cinque Torri)

Via de 110 metres, de 5 llargs (4, 4+, 3+, 4, 4). Es fa el cim de la Torre del Barancio i es baixa per la seva cara sud amb dos rapels de 25 metres. Només estan equipades les reunions amb una anella de l'època original; esporàdicament es troba algun pitó. Imprescindible un joc de tascons, friends petits i bagues pels ponts de roca. Via molt estètica tant per la puajada com per la baixada. De fet vam decidir fer la via l'any passat quan vam veure els rapels volats d'una cordada que en baixava.

Itinerari de la via
Gemma iniciant el rappel de baixada
Via Myriam a la Torre Grande Cima Sud (Grupo Cinque Torri)

Via de 150 metres, de 6 llargs (5, 4, 2, 4+, 5, 4). És una via clàssica i, al llarg dels anys, multitud de material, pitons, anelles... s'han anat sumant a la via fins a provocar una certa confusió en l'itinerari. Imprescindible un joc de tascons, friends i bagues pels ponts de roca.

Itinerari de la via
Pol al L4
Intent a la via Dallago a la Ra Gusela (Grupo Nuvolau)

Diem intent perquè el dia escollit el fred ens en va treure tot just arribar a la primera reunió. De fet, això va ser una sort, perquè de baixada vam comprovar que ens havíem confós de via i no estàvem a la via correcta. D'aquí en vam treure una bona lliçó: necessitem un diccionari de termes d'alpinisme italià-català ja que no vam saber traduir la descripció de la guia italiana. Algú sap què vol dir clessidre, chiodo, gradoni, cengie, ghiaie...?

Ra Gusela
Pol al L1

Dolomites II: Escalada esportiva

2009-08-06T08:01:00.002+02:00

Tot i que Cortina d'Ampezzo té la fama de no tenir grans zones d'escalada esportiva, cal reconèixer que té racons força aprofitables. Aquestes zones estan descrites a la guia Arrampicata sportiva a Cortina d'Ampezzo, de Roberto Casanova (un guia del Grupo Scoiattoli), de Cierre Edizioni, 2006. L'estiu passat vam visitar les zones d'esportiva de Cinque Torri i de la Crepe d'Oucera Alti; aquest any hem visitat les següents:

Son Pousés

Orientada al sud, amb 28 vies a 1600 m d'alçada. 20 minuts d'aproximació. Es caracteritza per una roca calcària i escalada d'slab. Si no sou uns apassionats de l'slab és una zona totalment a ometre. Es nota que l'slab no està de moda, ja que vam escalar sols tot el dia.

Pol a Capriccio, 6b

Crepe de Oucera Bassi

Orientada al nord-est, amb 82 vies a 1600 m d'alçada. 5 minuts d'aproximació. Roca dolomítica. És la millor zona que hem visitat: les vies són força llargues i molt ben equipades. L'escalada és molt variada, amb vies verticals i de desplom, algunes de bloc i d'altres de continuïtat. També cal dir que és de les més concorregudes i populars gràcies al seu fàcil accés, còmode peu de via i nombre d'itineraris. Ens va agradar tant que vam repetir.

Pol a Palle al balzo, 6b

San Bodo

Orientada al sud-oest, amb 51 vies a 1300 m d'alçada. 20 minuts d'aproximació. Roca dolomítica bastant trencadissa. És l'escola d'hivern de la zona gràcies a la seva alçada i orientació. Es veu que és força antiga i algunes vies tenen l'equipament vell. A més, la ressenya del llibre no s'adiu amb els noms pintats a la paret: moltes noves vies han anat apareixent i barrejant-se amb les clàssiques. Val la pena reservar-se aquesta escola per dies de molt fred, nosaltres hi vam patir força calor.

Pol a Ribes, 6b

Dolomites I: Introducció

2009-08-02T18:48:00.007+02:00

Durant la primera part de les vacances d'enguany, hem estat quinze dies a les Dolomites, allotjats a San Vito di Cadore (a 10 km de Cortina d'Ampezzo). Hem gaudit d'un temps boníssim per la zona (molt plujosa) amb l'excepció puntualíssima d'un parell de dies regulars. D'altra banda, és un lloc fresc, ideal per fugir de la calor de l'estiu.

És el segon cop que visitem aquesta zona, que ens encanta per la gran diversitat d'activitats que s'hi poden fer. Les parets dels diferents grups de muntanyes són impressionants, i els desnivells són tan precipitats que sempre es veuen els cims des dels fons de les valls. El paisatge és verdíssim i els seus boscos, de somni. A més, la manera de fer de la gent d'allà és semblant a la nostra, són molt amables i sempre ens han tractat molt bé; per no parlar de la gastronomia: ens hem atipat de gelats, dolços varis i focaccia típica de la zona.

Per anar explicant les diferents sortides ordenadament, les hem classificat segons el tipus d'activitat:

Escalada esportiva
Escalada de via llarga
Excursions i vies ferrades
Varis

Esperem que gaudiu dels reportatges tant com nosaltres ho hem fet vivint-los!

Santa Anna

2009-07-08T17:07:00.000+02:00

Fa dos diumenges vam anar a l’escola de Santa Anna, un congost amb un embassament a prop d’Alfarràs. Ens hi van acompanyar el Pere i la Nesa, que només hi havien estat una vegada.

Com que hi ha vies d’escalada a les dues vessants del congost, pots triar escalar al sol o a l’ombra en funció de la temperatura. El matí vam escalar al sector Paret del Vent, amb vies ben diverses tant pel tipus de roca com per la llargada i l’estil d’escalada. Havent dinat vam escalar al sector El Sendero, unes vies amb la roca molt polida ja que és la més propera al pàrquing.

Pere a Angelillo, 6a+; Gemma a Pod imagine, 6b+; Pol a Flor d'hivern, 6a+
Vam acabar fent una capbussada al riu (només els homes!) amb una aigua gelada ideal per recuperar-se d’un dia d’escalada ben complet.

Santa Anna és tan gran que encara tenim sectors per descobrir, segur que hi tornarem!

Rasos de Peguera. Sector les Agulles

2009-06-18T17:53:00.000+02:00

Dissabte passat, fugint de la calor, vam anar a escalar al sector les Agulles de Rasos de Peguera, esperant que els 1800m d’alçada ens garantissin una bona temperatura tant al sol com a l’ombra.

Inés a Incertesa, 6c
Les Agulles és un d’aquells petits sectors amagats i tranquils del Berguedà que, tot i no ser per anar-hi cada setmana, tenen prous vies per passar-hi un dia entretingut. Les diferents orientacions i formacions rocoses fan que l’escalada sigui molt variada, des de vies d’adherència tipus la Pedriza, fins a vies de bloc de 3 xapes. L’únic punt negatiu és que en algunes vies orientades al nord la roca és de mala qualitat i es trenca massa, cosa que ens va provocar més d’un ensurt.

Aquest cop la colla d’amics era força diferent: a part dels habituals Pere, Nesa i Òscar, en Pol tenia concert i la Carlota era de viatge a Itàlia, de manera que no van venir. En canvi, vam coincidir amb l’Òskar i la Inés, amb qui vam compartir una jornada agradable d’escalada i bona companyia. Com sempre, va ser un gust!

Entre tots vam fer una pila de vies, algunes repetides per tota la colla, je je je... Val la pena destacar la via Menys romos Caputxeta, un 7a de bloc que ens va semblar estratosfèric per la seqüència de dinàmics que exigia, i la via Incertesa, un 6c d’adherència que no té res a envejar a les vies típiques de la Pedriza.

Òskar i Pere a Segueix segueix papallona, 6a+
Inés i Gemma a Oju la laja, 6a
Seqüència de l'Òskar a Menys romos Caputxeta, 7a
Òskar a Menys romos Caputxeta, 7a
Inés a L'Enric te la recomana, 6b+
Òscar a Halitosi, 6a
En resum, va acabar sent un dia ben aprofitat, escalant una pila de vies, descobrint una nova zona que no coneixíem i retrobant bons amics que feia temps que no vèiem. Què més es pot demanar?

Lliçó d'humilitat a Vilanova de Prades

2009-06-11T18:52:00.000+02:00

La Serra de Prades és un dels nostres destins d’escalada preferits ja que hi ha zones d’escalada de gran qualitat, properes entre elles però d’una gran varietat alhora: Siurana, l’Arbolí, la Mussara, Mont-ral, La Riba i la protagonista d’avui, Vilanova de Prades.

Diumenge passat, amb la previsió de fred que donaven els del temps, vam decidir amb en Pere i la Nesa fer-hi l’última visita abans no comenci a fer massa calor. Aquesta escola es caracteritza per tenir una roca de conglomerat recobert d'una capa de calcari, plena de forats romos i enganyosos. Això fa que l’escalada a vista sigui força complicada i que el grau de les vies indicat a la guia sigui molt ajustat. Vam fer vies de 6b que ens van semblar 6c+!

Amb aquesta perspectiva, el grau màxim que vam encadenar no va ser gaire... De totes maneres, vam gaudir igualment d’una jornada d’escalada ben complerta, bufant més del compte a les vies de 6b i enduent-nos una bona lliçó d’humilitat :)

Nesa a Scorpions, 6a
Pol a Lo bacó, 6b
Pere a Lo bacó, 6b
Gemma a Xiciflim, 6a+
Però Vilanova és Vilanova, i tot i que el grau és dur i no regalen res, és una escola que ens encanta. Sobretot gràcies al càmping de sota i la seva piscina, ideal per fer-hi una estada de 2 o 3 dies amb remullada inclosa entre escalada i escalada. Segur que hi tornarem!

El Roc de la Lluna

2009-06-06T15:29:00.000+02:00

Aquest racó l’anomenem “el jardí de Catalunya” de tan idíl·lic com és. Ens agrada molt anar al Roc de la Lluna perquè l’entorn és formidable i les vies són una meravella. Malgrat la llarga i penosa aproximació per pista, la visita val tant la pena que la següent vegada que hi tornem ja no ens en recordarem.

Diumenge passat, fugint de la calor de Sabadell, ens hi vam acostar amb la Nesa, l’Oscar i la Carlota, que van esgotar totes les vies del sector esquerre del Joc de Pilota. La Gemma i jo, en canvi, vam atacar de valent les del sector dret.

Per casualitat vam coincidir amb la Marta i una bona colla d’amics seus amb qui ja ens coneixem d’altres vegades: en Piter, l’Arnau, la Laia, la Bàrbara, el Mauri... A més, vam tenir el privilegi de conèixer i veure escalar en Pepe d’Avià, que es va posar a l’impressionant Orgasmes de Maria, un 7b+ espectacular. Tot un plaer!

Marta a L’ombra del llop, 6a+
Pepe a Orgasmes de Maria, 7b+
Pepe a Orgasmes de Maria, 7b+
Gemma a Porró ple, 6b+
Carlota a Tots els matins del món, V
Tal i com toca en una zona de pre-Pirineu com aquesta, el dia va acabar amb un xàfec estiuenc amb calamarsada i tot. Sort que ja havíem acabat amb les nostres forces!

El búlder del Gimnàs Municipal

2009-05-28T18:04:00.001+02:00

Avui us ensenyo el búlder on entrenem una bona part de la colla que sortim a escalar: el búlder i el rocòdrom del Gimnàs Municipal de Sabadell. Es tracta d’una instal·lació senzilla i modesta, però suficient pel nivell dels que solem entrenar allà. La zona està dividia en dues parts: un plafó que només és búlder i una part de rocòdrom, amb 6 vies d’uns 12m d’alçada.

Com es pot veure a les fotos, a la zona de búlder totes les preses estan numerades. Per inventar-nos les vies, tenim una llibreta on apuntem la seqüència de moviments amb què cal agafar cada presa, especificant si és amb la mà esquerra o la dreta. Quan algú encadena una via, s’apunta el nom a la llibreta conforme ja l’ha feta. Comparant amb altres rocòdroms més sofisticats, és un sistema força rudimentari però que a nosaltres ens funciona perfectament :)

El joc estrella que utilitzem per entrenar l’anomenem Simon, Don Simon o Simonet. Es tracta d’un joc amb 2,3 o 4 participants, que per torns s’inventen una via afegint tres moviments cadascun. A cada ronda cal començar la via des del principi, recordant i encadenant tots els moviments que han afegit els altres companys. Com que recorda el conegut joc Simon dice, ha quedat batejat amb aquest nom :)

A part de servir-nos per entrenar, el búlder també és un bon recurs per aquells diumenges de pluja que no podem sortir a escalar, o per aquells diumenges que altres compromisos (tipus dinars, batejos, reunions familiars...) ens impedeixen sortir a escampar la boira a la muntanya. Llavors, anar a tibar una estona el búlder sempre va bé per treure’ns una mica el mono... ;)

Fotos tretes de Dies de Muntanya i igesport

Esgotant la temporada a Montserrat Sud

2009-05-19T22:20:00.000+02:00

Portem dos diumenges escalant a Montserrat Sud, ja que al ser una zona d’hivern per excel·lència cal aprofitar la temporada fins al final. Ben aviat caldrà tornar a obrir la guia Montserrat Cara Nord que és ben plena de sectors amb força més hores d’ombra.

Fa dos diumenges, vam estar al Faraó de Baix amb l’Òscar i la Carlota, una zona on pots trobar vies des de V+ fins a 7a, amb una aproximació molt curta que fa que sigui força concorreguda. Hi vam conèixer una parella de físics madrilenys molt simpàtics, amb qui vam intercanviar telèfons amb la promesa de fer-los de guies per altres zones d’escalada de Catalunya.

El dia va ser força productiu, tot i la boira inicial va acabar lluint un bon sol que ens va permetre allargar l’escalada fins tard. Segurament, entre tots quatre vam fer la meitat de les vies!

Pol a Aresta, 6b+
Òscar a El pivotant, 6a
Carlota a Killdafly, 6a i Gemma a Amnistia, 6c+

Diumenge passat vam pujar fins a la Placa Hardkore amb el Pere, la Nesa i en Josep, un sector amb una aproximació llarga perquè cal superar les zones del Castell i del Clot del Tambor, ara en plena època de nidificació d’aus que cal respectar. La llargada i qualitat de les vies bé valen la pena la suada de la pujada!

La zona és molt tranquil·la i amb unes vies llaaaaaargues típicament montserratines: plenes de foradets i cigronets petits, la clau de l’èxit rau en resistir el mal de peus fins el final. Són vies de continuïtat on anar a vista és força complicat si no estàs acostumat al conglomerat.

El dia també va ser força productiu per tota la colla, amb encadenaments a vista a totes les vies que vam provar. Sens dubte, serà una zona que repetirem!

Pere a Video clip, 6a
Nesa a Video clip, 6a i Josep a HardKore, 6a+
Pol a Esperó del xilum, 6c i Gemma a núm. 11, 7a

Una endevinalla: les fotos de la capçalera

2009-05-09T15:39:00.001+02:00

Entre escalada i escalada, tinc ganes de parlar-vos de les fotos de la capçalera del blog. Totes quatre les hem fet durant els nostres viatges per diferents massissos muntanyosos d’Europa força coneguts pels aficionats a la muntanya. I amb elles us proposo un joc: em sabríeu dir quins cims són i a quina serralada estan situats? Estic segura que la segona i l’última les coneix tothom, però... i les altres? Vinga, vinga, digueu noms i a veure qui és el primer que ho encerta, je je je...

FOTO 1

FOTO 2

FOTO 3

FOTO 4

Ben aviat la solució!

La solució:

Genial, tots els participants ho heu fet molt bé! Clar que el Pere no ha deixat gaires opcions als altres, je je je... Pere, vols dir que existeixen muntanyes que no coneguis? :)

FOTO 1: Tozal del Mallo a la Vall d'Ordesa, Pirineu aragonès.

FOTO 2: Naranjo de Bulnes als Pics de Europa.

FOTO 3: Les Tofanas, un grup a les Dolomites de Cortina d'Ampezzo.

FOTO 4: Les Tre Cime di Lavaredo a les Dolomites de Cortina d'Ampezzo.

Moltes gràcies a tots per participar!

Roca de les hores

2009-05-06T16:36:00.000+02:00

Aquest dissabte hem decidit estrenar la guia d’escalada esportiva Montsant: vertiente sur, de Luis Alfonso i Xavier Buxó, tot just acabada de publicar. Hem coincidit amb el Pere i la Nesa, que han passat quatre dies a Cornudella, i amb l’Oscar i la Carlota, que ens han acompanyat des de Sabadell.

Araceli Segarra a El gust és meu, 6c
Som uns enamorats de les zones d’escalada de Tarragona: Siurana, Vilanova de Prades, Mont-ral, La Mussara, Margalef... i, evidentment, del massís del Montsant. Molt ben aconsellats pel Pere, com sempre, hem escollit el sector Roca de les hores, a la zona d’Albarca, i ha estat un encert!

S’hi accedeix per la vessant nord-est del massís, i des d’allà el dia ens ha regalat una increïble vista del Pirineu ben nevat encara, i a més, al passar al vessant sud el mar ens emmarcava l’horitzó darrera dels pobles de Cornudella, Siurana, l’Arbolí i més enllà del coll de l’Alforja... quin entorn més idíl·lic!

La casualitat ha fet que coincidíssim amb l’Araceli Segarra i una simpàtica colla d’amics seus i poguéssim veure les seves escalades en uns 6c i 7a preciosos del sector central.

Kate a Porca miseria, 7a
Carlota a A rajatanga, V+
Pere i Pol a Esmolabec, 6b+ i Mai al mes, 6a+
Tant la Gemma com jo ens hem aplicat a fons i el conglomerat cobert de calcari típic del Montsant ens ha deixat baldats però encisats per tornar-hi un munt de vegades! Quan serà la propera?

La colla

2009-05-03T16:55:00.000+02:00

Abans de començar a explicar aventures d’escalades, deixeu-me que us presenti alguns dels protagonistes que sortiran a les històries. No hi són tots i no tots sortiran cada cop, ja que som una colla molt oberta, amb uns quants de fixos i d’altres que van i vénen: el Pere, la Nesa, la Carlota, l’Òscar, el Joan, el Josep, el Jaume, el Pep, l’Anna, el Lluís, la Rosa, l’Òskar, el Xavi, la Núria, el Marc... i molts més que ja aniré presentant:

Alguns d’ells tenen blogs d’escalada molt interessants, amb ressenyes i valoracions de les zones d’escalada que visiten molt útils: Blog d’en Groinket, Dies de muntanya, Jaumegrimp, Blog d’en Passarell i Alt Urgell.

Comencem

2009-05-01T18:29:00.000+02:00

Després de gairebé 3 anys d’escriure la cuina de casa i de ser una seguidora fidel dels blogs d’escalada, m’he decidit a començar el meu propi blog de muntanya. No sé pas si serà gaire actiu, però la idea és tenir un espai on escriure totes aquelles vivències de muntanya que no caben a la cuina de casa i que m’agradaria explicar.

D’altra banda, la majoria de companys d’escalada amb qui surto ja tenen el seu propi blog, així que es farà difícil decidir què escric sense repetir-nos gaire. El temps dirà què acaba sortint de tot plegat...

Per sort, aquí comptaré amb l’ajuda d’en Pol, que s’ha compromès a escriure de tant en tant, je je je... a veure si és veritat! ;)