dissabte, 29 d’agost de 2009

Dolomites IV: Vies Ferrades

El què caracteritza l’orografia de les Dolomites a la zona de Cortina d’Ampezzo és que la formen diversos grups de muntanyes enlloc de valls com als Pirineus. Per tenir una visió de cada gruppo cal enfilar-se al punt més alt possible i això només ho permeten les vies ferrades o difícils escalades de via llarga.

No acostumem a fer vies ferrades, ni tampoc és que siguin habituals al Pirineu, però a les Dolomites és una de les millors maneres de conèixer els seus cims més alts. Es podria considerar que les vies ferrades que vam fer són el què anomenaríem la “via normal” d’accés a cadascun dels objectius. Combinar vies ferrades i travesses és la manera de fer excursionisme en aquests colossals grups de muntanyes.

A les Dolomites molts itineraris de vies ferrades són l’herència dels recorreguts que els soldats dels bàndols italià i austríac van anar solcant en aquella roca durant la primera guerra mundial. Tot i que encara es troben restes de les antigues instal·lacions (i trobar-les és un dels al·licients de l’ascensió) les ferrades que hem fet estan totalment equipades amb cables i anclatges inoxidables, trams d’escales, passamans, claus... de manera que és una de les activitats més interessant, segura i practicada de la zona. És imprescindible dur dissipador, casc i molt recomanable dur uns guants adherents de pell per agafar-se al cable.

Ferrata Cesco Tomaselli a la punta Sud (Grupo Fanes)

És la via ferrada per la qual s’accedeix a la Punta Fanes Sud, al gruppo Fanes (2980m). Del coll de Falzarego s’agafa el funicular fins al refugi Lagazuoi (2752m) i d’allà un camí porta fins a l’inici de la ferrada. La via puja per la vessant sud de la torre de Fanes i baixa per la vessant nord, nord-est, mitjançant una volta que et retorna al coll de Falzarego. Tot plegat implica ben bé 4 o 5 hores.

Va ser la primera que vam fer tot i ser catalogada com a molt difícil i cal dir que la vam disfrutar molt. És molt aèria i les vistes de la vessant sud dels cims de la Tofana di Rozes són espectaculars.

Panoràmica del Grupo Fanes

Gemma a la ferrata Tomaselli

Ferrata Marino Bianchi a la punta del Mezzo (Grupo Cristalo)

El cim del Monte Cristallo (3221m) és el més alt de la zona i és inaccessible a peu o per via ferrada. La ferrada Marino Bianchi, però, dóna accés al Cristallo di Mezzo (3163m) i el panorama des del cim no té preu. Tot i ser de dificultat mitja és molt concorreguda i en èpoques estiuenques, degut a tenir un mateix itinerari per l’anada i la tornada, sol fer-s’hi una mica de cua.

Del coll Son Forca s’agafen unes cadires de l’estació d’esquí fins al refugi Son Forca (2215m), i d’allà cal prendre el funicular que puja fins al refugi Guido Lorenzi (2932m) instal·lat com un niu d’àguila a l’enforcadura Staunies. Us advertim que aquest funicular és antiquíssim, amb cabines per a només dues persones a les que t’hi has d’enfilar en marxa i que vam batejar com a “funicular tipus Tibidabo, del Tibidabo d’abans!”. Del refugi fins al cim i tornar hi ha ben bé 4 hores, potser més en funció de la gent.

Aquest any vam trobar més neu que l’anterior a tota la zona. Fins i tot, en una part desdoblada d’aquesta via ferrada, la neu havia colgat el cable que s’hi endinsava fins a desaparèixer, la qual cosa ens va obligar a desfer el camí i tornar pel mateix itinerari. Les vistes de la vessant nord del gruppo Cristallo només són accessibles des d’aquesta ferrada, val la pena.

Pol a la ferrata Marino Bianchi

Cim Cristalo i itinerari de la ferrata

Travessa al Sorapis i Ferrata Vandelli (Grupo Sorapis)

No vam trobar descripció de l’accés al cim del gruppo Sorapis (3205m) així que vam decidir fer una travessa. Del refugi Scotter (prop de San Vito di Cadore) un sender puja al bonic refugi San Marco (1823m). D’allà cal continuar fins a la Forcella Grande (2255m) on ens sorprèn la solitària Torre Sabbioni i la vessant sud del Sorapis. Cal continuar per l’Alta Via de les Dolomites núm. 243 fins al bivac E. Comicci fent un llarguíssim flanqueig de tota la vessant est del Sorapis. Del bivac endavant cal enfilar un fort desnivell que, tot girant, va buscar la vessant nord i ens deixa al peu de la via ferrada Vandelli, unes de les més difícils de la zona a 2300m aproximadament.

Vam fer la ferrada Vandelli en sentit descendent, fins al refugi Vandelli (1928m), des d’on es gaudeix de l’impressionant gelera i circ de la vessant nord del Sorapis així com del seu llac d’aigües nevoses de color blau claríssim (blu celestino): un espectacle que ens va deixar amb la boca oberta. Finalment, del refugi Vandelli cal baixar fins al Passo Tre Croci on hi ha parada d’autobús. Cal invertir-hi un mínim de 8 hores, però és una travessa increïble.

Panoràmica de la Torre Sabbioni

Cara nord del Grupo Sorapis

Gemma a l'Alta Via

Ferrata De Luca al Monte Paterno (Grupo Tre Cime)

Per acomiadar-nos de les ferrades vam escollir la zona de les Tre Cime di Lavaredo (tot un símbol del país) on la via ferrada De Luca al Monte Paterno ens havia de donar unes fantàstiques vistes sobre les Tre Cime. Malauradament, el mal temps i una espessa boira ens van fer la guitza pel què fa al panorama, però no ens van impedir fer la ferrada!

Del refugi Auronzo (2320m) on hi ha el pàrquing turístic de les Tre Cime es pren el camí que du primer al refugi Lavaredo (2344m), passa per la Forcella Lavaredo, i acaba al refugi Locatelli (2405m). Aquí cal prendre un sender que condueix a l’inici de la ferrada De Luca. La ferrada transcorre tot el Monte Paterno de nord a sud per la seva aresta, però per la part interior, a través d’un llarguíssim túnel sense il·luminació excavat pels soldats italians que puja fins a la cota 2520 i desemboca a la vessant est. Un cop per l’exterior es remunta per un tram de ferrada molt fàcil fins a la Forcella Camosci (2650m). És recomanable fer el cim del Monte Paterno (2744m) i, si la climatologia acompanya, les vistes sobre la vessant nord de les Tre Cime han de ser de postal. La baixada torna a coincidir amb algunes galeries i desemboca a la Forcella di Lavaredo, on trobem el camí de retorn.

Tre Cime sota la boira

Perfil de la ferrata de Luca

7 comentaris:

Carlota ha dit...

Uau! Ja em feia enveja quan m'explicaves, però veient les fotos... No m'estranya que vulguéssiu repetir.
Valen la pena les ferrates dels Dolomites, no? Són molt famoses, em sembla.
Esperant veure més fotos...

ANNAFS ha dit...

Quina pasada les Dolomites.... jo em sembla que més tart o més d' hora seran el nostre destí de vacances.
ptns.

Gemma ha dit...

Carlota, aquest any hem repetit i... potser l'any que ve també! Je je je...
Les ferrates són una bona manera de conèixer aquestes muntanyes enormes, et permeten fer unes voltes semblants a la que vam fer el Neouvielle ;)

AnnaFS, agradant-vos la muntanya com us agrada, les Dolomites sónu destí obligat! Potser l'any que ve? ;)

Selene ha dit...

I jo que em pensava que havia aprofitat bé les vacances! Quina enveja!!

Fins ara mai havia pensat anar a les Dolomites, però veient les teves fotos i comentaris m'estàs fent agafar ganes d'anar a fer-hi una volta!

Marta ha dit...

Ole!! m'has fet venir ganes de tornar-hi, Gemma!!
Ostres!! que maco que és...
Felicitats :-)

Marta Giralt

Gemma ha dit...

Selene, de veritat no heu estat mai a les Dolomites???? Us encantaria! Heu d'anar-hi!!!!

Marta, nosaltres ja tenim ganes de tornar-hi un altre cop, je je je...
Què tal per Berga? Com ha anat l'estiu? Heu escalat molt per allà?

Xavi ha dit...

Quins records més bons, les Dolomites. Un lloc fantàstic. Felicitats per l'activitat!