Robiñera (3005m)
La primera sortida va ser al cim del Robiñera. És ideal per escalfar motors i és també un fantàstic mirador de tots els cims del voltant. Sol ser d’aquells tresmils que queden per fer a tothom ja que s’hi ha d’anar expressament i no es troba arran de cap altre cim important. Per altra banda, això mateix fa que les vistes que té siguin excel·lents: en direcció oest tota la cara nord del Montperdut, el Soum de Ramond i la Punta de las olas; en direcció nord La Múnia i la Peña Blanca ben bé a tocar! També s’aprecien els llacs de la Múnia i els Llanos de Lalarri, per on hauríem pujat si haguéssim escollit la vall de Pineta. Nosaltres, en canvi, vam enfilar en cotxe tota la vall de Chisagües fins aparcar a la font de Petramula, d’on surt el camí. El sender enfila arran dels riuets i el barranc dels Gabachos fins al Collado de las Puertas, on cal desviar-se a la dreta per enfilar l’últim fort tram fins al cim del Robiñera. És una excursió que, si es va per feina i et lleves d’hora, es podria resoldre amb una matinal, però les vistes dels ocells rapinyaires (àguiles i voltors) i les cascades d’aigua que formen el barranc de Petramula i el de Las Coronetas conviden a fer la baixada en dos trams, asseure’s a dinar i passar-hi una bona estona.
Pics d’Astazou (3015m i 3071m)
La segona ascensió també va ser un cim pendent: els pics d’Astazou. Fa uns anys vam visitar aquella zona per fer la cara nord del Montperdut en dos dies i, és clar, els Astazou van quedar per més endavant. Cal afrontar l’excursió amb força motivació ja que primer cal superar el famós balcó de Pineta. Vam deixar el cotxe al càmping de Pineta i vam enfilar el balcó. Després de dues hores de dura pujada la visió de la gelera del Montperdut ens va fer retornar l’alè de cop! Des d’allà cal passar arran del llac de Marboré, des d’on es veu perfectament el pic i refugi de Tucarroya i la curiosa Brèche des Deux Bornes, i enfilar cap el coll d’Astazou. Abans d’arribar-hi, però, el camí enfila directament al coll de Swan i al cim dels dos Astazous. Un cop més la visió tan propera de la cara nord del Montperdut, del Cilindre i del Pic de Marboré recompensen l’esforç. Guaitant dins de França, la visió del massís del Vignemale i la seva estètica gelera ens porten magnífics records de dos estius anteriors, quan vam poder recórrer aquell cim magnífic.
Trois Conseillers (3039m) i Turon de Néouvielle (3035m)
Per la tercera sortida vam decidir fer una bonica volta que ens va dur al cim dels Trois Conseillers i del Turon de Néouvielle. Aquests cims es troben al massís del Néouvielle, al Parc National des Pyrenées, a tocar de Bielsa tot travessant el famós túnel que porta a França. La gràcia de l’excursió era donar la volta sencera al Pic de Néouvielle i anar-lo veient des de les diferents vessants. Des del pàrquing que es troba al llac d’Aubert cal prendre el sender que porta al pas du Chat, per on s’accedeix a la vessant sud del massís. D’allà un flanqueig i una dretíssima canal menen al coll dels Trois Conseillers, d’on surt la famosa aresta per pujar al Néouvielle. Nosaltres, en canvi, vam fer via cap al cim dels Trois Conseillers, i des d’allà tot carenejant fins al cim del Turon de Néouvielle. Aquest últim cim ofereix una bonica vista del Pic Long (ben bé a tocar) i del Montperdut al fons. La baixada va ser força dura, ja que cal fer un bon desnivell fins al Lac Bleu i tot seguit remuntar la bretxa Chaussenque fent un bon sifó. De la bretxa cal anar a buscar el camí a la via normal del Pic de Néouvielle i d’allà fins al llac d’Aubert una altra vegada.
Va ser una circular al Néouvielle en tota regla i molt completa, amb trossos força aeris i recorrent una llarga distància, per no parlar del desnivell! En aquesta ocasió ens acompanyaven l’Oscar i la Carlota, uns amics de Sabadell que aquell dia van fer el seu primer tresmil: moltes felicitats! Ara els queda pendent fer el cim del Néouvielle algun dia!
Cañón de Añisclo
La darrera sortida, el mateix dia que havíem de tornar a Sabadell, la vam dedicar al Cañón de Añisclo, tan inhòspit i tancat que fa volar la imaginació de seguida. L’itinerari és ple de racons màgics, fagedes i forats entre les branques per on es veuen les carenes que dominen l’engorjat, retallades contra el cel enllà d’un desnivell immens. Vam arrencar de l’ermita de San Úrbez amunt i vam tornar pel mateix camí. És recomanable fer-lo només en sentit descendent si es disposa de prou hores i recursos per arribar-hi des de Pineta, per exemple. El Cañón de Añisclo té racons formidables arran del riu Bellós, formant petites cascades i gorgs profunds. També ens va agradar força l’estretíssima carretera que passa per les gorges de Bellós fins a l’inici de l’excursió. Una meravella.
És més que probable que l’estiu vinent tornem a passar uns quants dies al Pirineu. Sigui a la vall que sigui, sempre li serem fidels perquè ens té el cor robat.
PD: Aquí teniu la resposta al Test de l'Alpinista que vam portar de les Dolomites. Què us ha sortit?
5 comentaris:
Tot i que ja els vam felicitar personalment,...i batejar, jejeje, em sumo a les felicitacions als nous tresmilers i a vosaltres per gaudir d'unes vacances tan variades.
Aaaa, per cert, i les respostes del test?
Ui, és veritat, no he posat les respostes al test! Quan arribi a casaho penjo, gràcies per avisar ;)
Quina fallo el diploma de tresmilers, oi? Una mica més i es salten una xifra ;)
Espero que aquest tresmil sigui el primer de molts molt i molts més!
Molt bon post Gemma i Pol! tan escalar s'us deuria fer extrany caminar tan, però de casta le viene al galgo eh!! que ferm és el Pirineu oi? felicitats a la Carlota i l'Òscar pel seu primer tres mil i que de ben segur no serà el darrer! a més els veu portar a una de les zones més belles dels Pirineus.
Ei Jaume! La muntanya és lo primer! Recordes qui em va dur a l'Eriste quan jo era un mocós? Tu i el Josep Codina! Ja ho crec que ho portem a la sang... L'Oscar i la Carlota van passar-ho molt bé, aviat hi tornaran.
Fins aviat.
Publica un comentari a l'entrada