Gairebé sempre havíem anat a Andorra a l’hivern, sobretot a fer esquí de muntanya. Per nosaltres aquelles muntanyes, sense neu, eren força desconegudes. No sé quin prejudici, a més, ens feia pensar que no seria massa bonic, ple de gent… tot al contrari! A més, vam disfrutar molt del fet d’estar enmig del Pirineu però a un cop de cotxe de casa: un privilegi dels Andorrans que la majoria dels qui ens agrada la muntanya envegem.
Pic de Tristaina (2.879m)
Es deixa el cotxe a l’última corba de la carretera que s’enfila a les últimes instal·lacions de l’estació d’esquí d’Ordino, al Pla de Rat. D’allà, per un sender molt ben senyalitzat s’arriba al primer dels estanys de Tristaina, el de baix. Mai havíem vist una escampada de nabius tan abundant! Vorejant-los per la dreta i en lleugera ascensió es passen el del mig i el d’amunt. En un replà prenem el camí a l’esquerra, que puja directament al Pic, enlloc d’anar cap al Port d’Auzat. Tot plegat amb unes 3 o 4 hores, segons cadascú. El cim fa frontera amb França, i des d’allà hi ha una bona vista de tots els cims andorrans més coneguts i molts dels que es fan habitualment amb esqui de muntanya. Tot i el sol que feia, una temperatura molt agradable i un airet fresquet ens va fer oblidar que érem encara a l’estiu.
Volta als estanys de Juclar – Port de Juclar – Port de Fontargent
Per accedir-hi cal recórrer fins al fons la bonica vall d’Incles, que surt entre el Tarter i Soldeu, i deixar el cotxe a l’antic càmping. Seguint tota l’estona les senyals del sender de gran recorregut es remunta el riu que ve dels estanys de Juclar. En poca estona s’arriba al Refugi de Juclar (2.294m) i al seu estany més gran (diuen que és el més gran d’Andorra). Des d’allà se’ns obre una bonica panoràmica del Port d’Alba i el Pic d’Escobes (2.778m) i el seu Cilindre. Es continua pel sender, passant entre els dos estanys de Juclar, fins al Port de Juclar. A partir d’aquí entrem a França, i ens hauria anat bé un mapa topogràfic francès, ja que al nostre de l’editorial Alpina no apareix l’estany de Juclar francès. Aquest estany es troba baixant cap a la vessant francesa del port i és preciós; totalment transparent i amb una curiosa forma d’U. Per poder completar aquesta volta sense fer molt desnivell cap a la banda francesa optem per seguir una ressenya que ens mena cap als colls que fa la vessant nord de la cresta del Pic Negre de Juclar. Després d’una forta pujada intuïtiva i d’una baixada una mica perdedora, retrobem el sender francès que puja fins al Port de Fontargent (o de Tramezaigües). Des d’allí tenim una bonica vista de la Vall d’Incles tota sencera i, tot baixant arran del rierol, s’arriba a l’aparcament. Per completar aquesta volta sí que cal invertir-hi força hores ja que el desnivell acumulat es fa notar.
Escalada al Solà d’Enclar
Tot i que Andorra tampoc no té molta fama pel què fa a l’escalada esportiva hi ha algunes zones i vies que estan bé de visitar. Sobretot es tracta d’escalada en granit, ja sigui en zones d’alta muntanya o en d’altres racons; la Federació Andorrana de Muntanyisme té publicada la guia Escalada a Andorra, on es recullen la majoria d’itineraris. Ens vam decantar, per ser la zona més gran, pel Solà d’Enclar, prop del nucli urbà de Santa Coloma. Vam fer diverses vies del sector Finiquito i en general les vam trobar força explosives i atlètiques però amb un granit molt adherent, de gran qualitat. Això, combinat amb la calor que vam ensopegar aquell dia ens va fer plegar ben aviat. De ben segur, però, que quan tornem a l’estiu visitarem altres zones amb força possibilitats.
En general vam quedar força contents amb una visita “fora de temporada” a aquest país que no prevèiem que sortís tant i tant bé. A més de tenir la muntanya al pati de casa, els andorrans gaudeixen de tota mena de comerços i instal·lacions amb els què ens podem sentir com a casa... a qualsevol època de l’any.
2 comentaris:
A més, molts dels llacs tenen el camí d'arribada ben cuidat i senyalitzat. No cal ser un gran excursionista per poder-ne gaudir!
Sí, Sara Maria, tot està super ben senyalitzat! precisament, durant l'excursió al Tristaina vam coincidir amb dues persones que es dedicaven a pintar les marques grogues que marcaven tot l'itinerari fins el cim (i a despintar les velles que estaven malament). Això facilita molt la muntanya a la gent que no és gran excursionista :)
Publica un comentari a l'entrada